19/07/2018

Obama i nosaltres / Wimbledon i nosaltres

3 min

Obama i nosaltres

A Barack Obama li van donar el premi Nobel de la pau, preventivament, i després s’ha escarrassat a demostrar que el mereixia. És ara, treta la faixa de la Casa Blanca que el constrenyia, que ensenya la seva millor cara i regala els arguments que el món necessita sentir. Donald Trump, en canvi, ja es pot reunir amb el president de Corea del Nord o pot tocar-li la barbeta al president rus per aconseguir dues fotografies per a la posteritat, que sap que el premi Nobel ni el té ni el tindrà mai. Tampoc hi aspira. De fet, ara es conformaria a fer-se perdonar pels serveis d’intel·ligència americans a qui va gosar ofendre davant de Putin. Mentre Trump està en el seu moment més baix fins ara, Obama ha tocat la tecla justa a Johannesburg, en l’acte del centenari del naixement de Nelson Mandela. N’ha tingut prou amb un camp de criquet, noranta minuts i quinze mil persones que l’aclamaven per subratllar les noves formes de racisme, per defensar la llibertat d’expressió i, sobretot, per atacar els polítics que menyspreen la veritat. Va ser rotund el missatge que va enviar –a Trump inclòs, sense haver-lo d’anomenar– als qui s’allunyen dels fets i de “la veritat objectiva”. Una crítica oportuna als discursos fets a mida, a la construcció de notícies falses i als relats creats pels governants en benefici propi. Obama és escoltat a cada punta de món, cadascú se’l fa seu i, després, pensa en les realitats paral·leles que li pertoquen. És a dir, en les mentides properes. Quan pensàvem que en les primàries del PP només Soraya Sáenz de Santamaría ens podia deslliurar d’un neofatxa amb pell de xai, surt ella i, per convèncer la seva parròquia, pregona que a Catalunya es practica l’”apartheid”. No només es queda tan tranquil·la, sinó que sap que li donarà vots. Mentrestant, la realitat, tossuda, és una altra: a Jordi Borràs li fan una cara nova els qui el voldrien posar de cara al sol.

Wimbledon i nosaltres

Novak Djokovic va guanyar el trofeu de Wimbledon en una edició que, en el quadre masculí, ha deixat tres partits que passaran a la història. La victòria de Nadal contra Del Potro va ser, potser, el millor que s’ha vist en gespa en una dècada. L’eliminació de Nadal davant de Djokovic va ser una exhibició mútua de més de cinc hores. La remuntada d’Anderson sobre Federer, que havia guanyat les dues primeres mànegues, una heroïcitat impossible. A l’altre plat de la balança, les més de sis hores i mitja de la semifinal entre John Isner i Kevin Anderson han encès les alarmes. Tots dos tenistes mesuren més de dos metres, tots dos serveixen a 210 km/hora i, per tant, qui té la mà s’endú el joc. I, així, fins a l’empat infinit. Isner va fer 53 'aces'. Entre tots dos van aconseguir 250 punts de servei. El partit era un festival inacabable de garrotades, un pim-pam-pum de punts curts. El públic no veu la bola i, pitjor encara, ni tan sols la guipen els jutges de línia per més que s’hi fixin. L’ull de falcó té convulsions. Això no és tenis, és un altre esport. Gens espectacular, per cert. Les regles del tenis es van escriure el 1888, quan els homes feien 1,65 de mitjana i l’esperança de vida no arribava als quaranta anys. Des d’aleshores, les normes pràcticament no han canviat. S’hi va afegir el 'tie-break' i, de cara a la temporada que ve, els jugadors tindran un cronòmetre perquè no triguin més de 25 segons a servir. Bagatel·les. Els canvis de debò es comencen a debatre després d’aquest Isner-Anderson. Alguns aposten per reduir un pam el quadre de servei, d’altres creuen que s’ha d’abolir el segon servei perquè, així, tirant a assegurar el primer, s’acabarà aquest joc de canonades inhumanes. Fins i tot la Federació Internacional sembla haver entès que les lleis no són per sempre. En l’esport i en la vida, cal adaptar les normes que ens donem a cada moment perquè el context també canvia.

stats