On són els escriptors? / Willy i el Papa

Què ens passa als escriptors? Som avorrits?

On són els escriptors?

Ara que la Setmana del Llibre en Català està sent un èxit –de gent, ressò i calaix–, una piulada sincera de l’escriptor Joan Carreras ha sacsejat la vida cultural. L’autor de 'La dona del Cadillac' ha explicat, en un fil llarg, raonat i sense compassió, que aquesta novel·la ha estat el seu llibre menys venut dels vuit que ha publicat. N’enumera les possibles causes i encercla el fet que, de totes les seves obres, aquesta és la que menys mencions n’han fet els mitjans. L’equació és de calaix, com més en parlen els diaris, més lectors se senten encuriosits per la teva història. Alguna cosa hem fet malament els escriptors per no tenir prou prestigi per sortir a la televisió. Ahir es va estrenar el programa de Gemma Nierga a TV3. En aquesta temporada coneixerem els pares d’esportistes, actors, cineastes, presentadors de televisió, models... Però no els pares de cap autor. Eloi Vila, en les seves entretingudes converses de cotxe, ha convidat dotzenes de periodistes, esportistes, actors i cantants. També ha passejat dos metges, dos cuiners i dos mags. Però, escriptors? Empar Moliner i Quim Monzó. El mateix Monzó protagonista d’'El convidat' i d’un 'Fora de sèrie' i a qui, ja el 1993, li vam dedicar 'Un tomb per la vida' amb el Puyal. Però i l’Imma Monsó? Alguns afortunats, en època de promoció, sí que anem amunt i avall quan ens conviden, per aprofitar l’altaveu que reclama en @janquim. Però, fora del clímax comercial, què ens passa als escriptors? Som avorrits? ¿No tenim res a explicar més enllà de les peripècies dels nostres personatges? ¿Tenim el cap menys ordenat que els exfutbolistes? Un escriptor és un creador, algú que té veu pròpia, que acostuma a tenir coses a dir. Una cultura que no ensenya la gent que pensa es converteix en folklòrica. Això sí. Hi haurà un dia que tindrem mitja pàgina de diari. L’obituari. A misses dites. Com el Bracafè.


Willy i el Papa

Al país que s’ha decidit exhumar Franco a misses dites, cada dia s’enterra una mica més la llibertat d’expressió. L’actor Willy Toledo ha estat detingut per no haver-se presentat a declarar, en dues ocasions, acusat d’haver comès un delicte d’ofensa als sentiments religiosos. Durant aquest estiu Toledo va gosar escriure un pensament profund a Facebook: “Yo me cago en Dios y me sobra mierda para cagarme en el dogma de la santidad y la virginidad de la Virgen María”. De moment, abans que el jutge el deixés en llibertat provisional sense cap mena de fiança, s’ha passat una nit al calabós. A la sortida, amb el llenguatge polit que el caracteritza i sense cap ganes de provocar –perquè no sembla que sigui el tarannà d’en Willy–, va tornar a cagar-se en Déu i “en la Iglesia cristiana, católica, pederástica y romana que continúa ocultando a decenas de miles de pederastas y violadores de niños y niñas que están en la calle”.

No cal compartir les formes barroeres d’aquest productor teatral per reconèixer que estem davant d’una vergonya mundial, estesa en el territori i sostinguda en el temps, on els delinqüents se n’han sortit gràcies a les lleis pròpies de la sotana. Ja n’hi ha prou de tapar-ho i encobrir-ho a Pennsilvània, a Xile, a Catalunya i on sigui. Ahir la Conferència Episcopal Alemanya va admetre que, durant 70 anys, hi ha hagut 1.670 capellans que han abusat de 3.677 menors d’edat. Esgarrifa, fins i tot, la precisió de l’inventari. El papa Francesc, per fer front a l’escàndol i per intentar frenar noves violacions, ha convocat els presidents de totes les conferències episcopals. Un fet històric, diuen els entesos. Ningú com el papa Bergoglio havia tingut la valentia de fer front a aquesta monstruositat encoberta durant vides senceres. La cimera serà al febrer al Vaticà. Esperem que, abans, no hàgim de llegir el seu obituari.

Més continguts de