El parany de Barcelona 2030 / El desconsol de Llimona

Per a persones i institucions, els deu anys de clam popular no han estat lamentables

El parany de Barcelona 2030

No volíem “sit and talk”? Doncs ja el tenim. Aquest dijous, peti qui peti i bordi qui bordi, Quim Torra i Pedro Sánchez s'han reunit durant una hora i mitja. El diàleg continuarà amb una altra reunió al febrer, en una taula més grossa i ja amb més gent, per posar fil a l’agulla i per intentar –diuen– resoldre políticament un problema polític. El diàleg sempre és positiu i enraonar és el mínim de decència exigible als servidors públics. De la trobada d’aquest dijous a Palau, però, en destaquen més les diferències entre un i altre president que els punts en comú. L’un és un president de sortida, en ple compte enrere d’una legislatura escapçada per una justícia que ens ha acostumat a la injustícia. L’altre és un president que enceta una legislatura que s’aguantarà per la quietud, i pel suport d’Esquerra, que ja el va investir, que l’ha d’ajudar en els pressupostos i que el va obligar a mantenir aquesta reunió, quan Pedro Sánchez ja se’n volia escapolir. Potser per la comoditat de jugar a casa, Torra era un home distès davant d’un Sánchez més garratibat. El president català és un home desmanegat però amb ganes de somriure fins i tot en els moments més agres, davant d’un presumit president espanyol, més encarcarat, potser perquè sap que l’oposició i la Brunete mediàtica no li perdonaran aquesta reunió. Tancats al despatx de la Generalitat, ha quedat clar que un vol solucions i a l’altre li interessen els gestos. L’un vol un referèndum d’autodeterminació i l’altre només parla de retrobament. L’un clama amnistia i l’altre fa l’orni i presenta un paper amb 44 mesures en què, entre altres propostes, ofereix donar suport als Jocs Olímpics d’Hivern del 2030. Aquest sí que és el gran peix al cove que no ens esperàvem. L’esperit olímpic, aquell tornar a encadenar les emissions de TV3 amb Televisió Espanyola a Sant Cugat, perquè tots sapiguem que, d’aquí deu anys, Catalunya continuarà sent Espanya. Aquest era el parany. 

El desconsol de Llimona

“Deu anys lamentables”. Aquest és el resum de Pedro Sánchez sobre el que ha passat amb Catalunya en l'última dècada. Assegura que en el conflicte amb Espanya no ha guanyat ningú i, al contrari, que ha perdut tothom. El diagnòstic és doblement equivocat. Per més costos que hagin tingut, per a persones i institucions, els deu anys de clam popular no han estat lamentables. Tampoc no han estat en va. I ens ha quedat clar que uns hi hem perdut més que d’altres. De moment, l’independentisme no ha guanyat, això és una evidència. De fet, quan Torra li va ensenyar l’escultura del Desconsol de Josep Llimona, a Sánchez, més d’un periodista –i més de vint– va voler veure-hi una al·legoria de l’estat d’ànim d’un país. El que hi vaig veure, modestament, és una escultura modernista, d’una bellesa serena, que estava ubicada en un altre indret de la ciutat. De fet, aquest nu de Llimona era al MNAC l’última setmana de gener, quan hi vaig passejar per darrera vegada. Però també és la mateixa escultura de la dona tranquil·la que hi ha als jardins de Forestier, a la Ciutadella, davant del Parlament. Quim Torra se n’ha fet portar una còpia a Palau? Qui n’ha esculpit tantes rèpliques? Quina, de totes, és l’escultura original de Llimona? No cal furgar gaire per veure que de desconsols n’hi ha, pel cap baix, tres més a Barcelona. Per exemple, als jardins de la família Cendrós o al pati de la Capitania General. Llimona, que va emparentar la seva figura amb la Danaide de Rodin, va fer l’original de guix el 1903, dos anys després de quedar-se vidu. Ell mateix en va fer les tres primeres rèpliques. Només la dels jardins de la Ciutadella la va fer de marbre i d’unes dimensions més visibles des de lluny, però la que ara és allà també n’és una còpia perquè l’original s’havia fet malbé i la guarden dins del Parlament. Potser el desconsol és la falta de respecte per l’art. Tractem la nostra millor peça com si fos un pòster de l’Ikea.