El penediment de Cuixart / El forat negre

No hi puc fer més, m’agrada la moral dels que mantenen que ho tornarem a fer

El penediment de Cuixart

La Fiscalia, en el seu penúltim estirabot contra els líders del Procés, torna a demanar que se li retiri a Jordi Cuixart el permís que se li ha concedit de 72 hores perquè pugui sortir de la presó de Lledoners. Si en la primera ocasió la Fiscalia argumentava que l’expressió “Ho tornarem a fer” demostrava el risc que tornés a delinquir, ara han doblat l’aposta. Després de veure l’efecte emocional sobre la societat que feia veure Cuixart –coratjós i decidit– entrant a treballar a la seva empresa, han recargolat la seva petició perquè l’Audiència de Barcelona revoqui la decisió de la jutge de deixar-lo sortir durant tres dies. El ministeri públic considera que el permís és prematur perquè encara li queden nou anys de presó com a condemnat per sedició, que és improcedent perquè Cuixart no està seguint cap programa de tractament i que és injustificat perquè no s’ha penedit del delicte comès. Aturem-nos aquí. El penediment és que et sàpiga greu haver fet alguna cosa. De què s’hauria de penedir en Cuixart? ¿De mirar d’ordenar i tranquil·litzar la gent i demanar-li que se n’anés cap a casa el dia de la concentració davant de la conselleria d’Economia? ¿S’ha de penedir d’haver col·laborat a fer de l'1 d'Octubre un èxit perquè hi va haver col·legis oberts, perquè hi va haver urnes i paperetes, perquè hi va haver una participació monumental i perquè la gent va saber aguantar la ràtzia policial amb un estoïcisme impensable? ¿S’ha de penedir, potser, que Òmnium hagi transcendit la cultura i hagi multiplicat –i ho continuï fent– el seu nombre de socis de manera exponencial? No ens enganyem, la petició de la Fiscalia és, merament, una persecució ideològica. No es pot pensar segons què. I ho emboliquen acusant Cuixart de negar “el caràcter delictiu de la seva conducta”. No hi puc fer més, m’agrada la moral dels que mantenen que ho tornarem a fer. I, ja de passada, podrien afegir: i ho farem millor. 

El forat negre

El Baix Penedès se sent maltractat i ha decidit deixar de callar. El Consell Comarcal ha posat el crit al cel perquè, tot i ser la comarca amb més atur de Catalunya, tornen a veure com els pressupostos de la Generalitat la situen, pràcticament, a la cua de les inversions previstes. No toca ni a 19 euros per habitant. I amb aquest greuge, any rere any, va convertint un lloc tan privilegiat com el Baix Penedès en un forat negre entre l’esponerós Garraf i un Tarragonès que ara mateix té uns altres problemes, gens menors. El president del Consell Comarcal penedesenc, Joan Sans, és del PSC. El seu vicepresident, Jaume Casañas, és de JxCat. D’alcaldes n’hi ha de tots els colors. Però el problema és profund quan tots fan la queixa amb una sola veu. Aquesta setmana l’ARA s’ha fet ressò del clam per millorar la mobilitat d’una comarca que té les mateixes carreteres quan tenia 40.000 habitants que ara que ja passa dels 100.000. El Vendrell i els seus rodals creixen a una velocitat a què no ho fan, ni de bon tros, les infraestructures. Ja no es tracta de garantir més seguretat i menys embussos a les carreteres, sinó de treure la zona de l’atzucac econòmic mentre es llepa les ferides del 17% d’atur. La zona té un paisatge per ser molt més que una comarca dormitori de Barcelona o de Tarragona. Si les platges de Calafell, Sant Salvador o Coma-ruga són com un reclam turístic, les vinyes infinites i els turons tranquils de l’interior, cap a la Bisbal, el Montmell o l’Arboç, són una terra de matisos que cal conèixer i estimar. A més a més, la casa museu de Pau Casals hauria de ser un lloc de pelegrinatge per a qualsevol persona de pau. També al Vendrell, ben bé al centre, la casa pairal d'Àngel Guimerà mereix una excursió. Un dels nostres grans autors de la Renaixença, vet aquí la paraula que ara hauria de ser un lema de comarca i de país. La Generalitat pot fer-hi més, pel Baix Penedès. I millor.