Puigdemont, segona oportunitat / Les rebaixes de l’ànima

Mas va dir que pensava primer en el país, segon en el partit i tercer en ell. Demanaria que s’ho apliquessin tots els que vulguin presidir la Generalitat

Puigdemont, segona oportunitat

Cada mes d’aplicació del 155, Catalunya torna cinc anys enrere. Tantes fites aconseguides amb esforç de tots s’esberlen ara, setmana a setmana. Cal, doncs, formar govern al més aviat possible i que l’article invasor torni, per via automàtica, al congelador constitucional pels segles dels segles. La pilota torna a ser a la teulada belga de Carles Puigdemont. El dijous 26 d’octubre va tenir la primera oportunitat d’evitar el 155. Per preservar les institucions, havia pres la decisió de convocar eleccions. A última hora, entre que a Madrid no li van donar garanties per escrit que si hi havia eleccions no aplicarien el 155 i que, a Palau, el van amenaçar que anirien poble per poble a explicar que era un botifler si no es votava la declaració d’independència, Puigdemont va prendre un determini que no era el seu. En un tres i no res, va ser cessat per Rajoy, se’n va anar a Brussel·les, va poder fer campanya a distància i, gràcies a la majoria independentista i als 940.000 vots, s’ha guanyat ser investit president. Va dir als seus electors que l’escollissin per tornar a Catalunya. Ara aquella promesa electoral fonamental per a la victòria no se l’hauria d’endur el vent de l’Atlàntic. Artur Mas, en el seu segon pas al costat, va dir que sempre havia pensat primer en el país, en segon lloc en el partit i, en tercer lloc, en ell. M’ho vull creure. I demanaria que fos una màxima que s’apliquessin tots els valents que vulguin presidir la Generalitat. Des d’Arrimadas fins a Puigdemont, passant pels que ja saliven pensant que poden arribar a ser presidents igual que en Forrest Gump va arribar a entrar a la Casa Blanca. Abans, però, caldria un pas al costat de Puigdemont. No ho descarto. Artur Mas ho va negar amb rotunditat fins al dia que el va fer, abans de passar-li el relleu -enverinat- a l’alcalde de Girona.

Les rebaixes de l’ànima

Dimecres, a l’homilia de la missa conventual de Montserrat, van citar el Carles Capdevila i van llegir un fragment d’un article seu. És un fet que l’hauria sorprès, honorat i, tal vegada, l’hauria fet somriure per sota el nas. La prèdica, que era una crítica ben argumentada sobre la globalització de la indiferència (un dels conceptes més reeixits del papa Bergoglio), volia subratllar la idea de la necessitat de “fer coses”, potser l’únic punt en comú -si se’m permet la broma- entre el Carles i el Rajoy. El monjo encarregat de fer la prèdica hauria pogut triar i remenar en l’obra del Capdevila i agafar, per exemple, aquella altra frase tan seva: “En els temps actuals, l’actitud marca la diferència”. I l’actitud vol dir no passar de la realitat que ens envolta, saber escoltar l’altre o posar-nos en la seva pell; que no ens interessi escoltar tan sols els arguments que ens reforcen allò que pensem sinó, ben al contrari, informar-nos d’allò que pensa l’altre. I saber per què ho defensa i per què creu que és el millor per a la nostra societat. Tancar-nos en el nostre món és, a banda d’un exercici de comoditat comprensible, un principi d’egocentrisme, una mostra d’insensibilitat i d’una indigència intel·lectual que, a la llarga, ens acabarà corcant. La solidaritat no és, només, dur una garrafa d’oli per al Gran Recapte; també convé obrir la consciència per entendre els éssers amb qui ens costa relacionar-nos perquè pensen diferent. Amb menys indiferència i més interès potser hi hauria més entesa i, per tant, menys guerres. O més pau, que hauria de ser no només una aspiració utòpica sinó l’estat natural de les persones. Però tota aquesta entelèquia espiritual requereix una generositat mental que, com dirien els economistes, és un bé escàs en temps de les rebaixes de l’ànima.

Més continguts de