Els remordiments de Cuixart / La culpa segons Llarena
EscriptorEls remordiments de Cuixart
Txell Bonet –veu serena, èpica acotada i les paraules sempre ben triades– va explicar en un acte recent que els presos de Soto del Real li diuen a Jordi Cuixart una frase que la va commoure: “Tu rai, que no has de tenir remordiments”. Aquesta reflexió, a més a més d’una gran veritat que no estovarà el jutge Llarena, és un interessant punt de vista moral sobre la injustícia. El remordiment és un sentiment que és cosí germà de la pena. Un desconsol causat perquè ens sentim culpables d’haver fet una cosa que, íntimament, ens avergonyeix quan ens mirem al mirall de l’ascensor. Moltes hores en una cel·la, molts mesos en una presó, donen per maleir per què volies passar el control d’un aeroport amb un paquet de droga o per què vas disparar a l’agent de seguretat d’una sucursal bancària.
En una ocasió que en vaig tenir necessitat, la psicòloga Dora Ortiz em va dir que els remordiments són com les males herbes, que les arrenques una vegada i tornen a sortir. I les tornes a arrencar i tornen a treure el cap i, amb el temps, cada vegada el brot triga més a créixer i la mala herba surt més dèbil. El president d’Òmnium no ha d’arrencar males herbes perquè sap que se l’acusa d’uns delictes que no va cometre. La seva acció davant de la conselleria d’Economia no l’ha de fer avergonyir per més estacions que el tinguin en presó preventiva, esperant un judici que fa pudor de peix podrit. Per cert, ¿els jutges tenen remordiments quan es treuen la toga? I els governants que parlen d’armes de destrucció massiva i saben que menteixen, en tenen? ¿I els que, en un despatx, ordeixen argumentaris per parlar de cops d’estat, de violència i de terrorisme on saben que no n’hi ha per treure’n rèdits polítics? Segons descriuen els manuals de psiquiatria, només els psicòpates no tenen remordiments.
La culpa segons Llarena
La culpa, igual que el remordiment, entronca amb la tradició catòlica més profunda. Tant serveix per pensar que mai ets prou bona persona com per debatre, durant hores, quins jugadors del Barça van fallar a Roma. La culpa, ras i curt, és la falta, més o menys greu, que es comet de forma voluntària. Ens hem avesat a viure el nostre dia a dia en termes binaris de culpable o innocent. Els errors en els negocis sempre tenen un culpable. Les trifulgues de pati d’escola, també. (“No sortirem al pati fins que no surti qui ha robat el compàs”.) Per no parlar, ara i aquí, de les culpes en l’àmbit domèstic. Qui no ha tingut mai un daltabaix familiar per haver posat en marxa el rentavaixella sense la pastilla de Finish Quantum?
La culpabilitat penal, però, és una altra cosa. La responsabilitat criminal per haver comès un delicte no depèn de tu i la teva consciència sinó d’un jutge que, en teoria, busca acostar-se a la realitat dels fets abans de dictar una sentència. La instrucció del jutge Llarena, però, està sent tan peculiar que a cada gir de guió els catedràtics de dret del país s’esgarrifen més. Des de mantenir a presó gent no pel que creu que han fet sinó pel que poden fer, fins a no deixar-los sortir pel que considera que han fet altres membres del Govern. En el súmmum del despropòsit, el jutge demana a Montoro que demostri que l’1-0 no es va pagar amb diner públic. S’han tornat a canviar els papers. Llarena, en tot cas, és a la fiscalia, i no al ministre, a qui hauria de demanar que provés el pagament. I, més greu encara, el que s’hauria de provar és com s’ha pagat, no que no s’ha pagat. Desolador. Per Sant Jordi, que el jutge es compri 'Operació urnes'. Laia Vicens i Xavi Tedó li explicaran com es va finançar tot plegat.
