Torra i els CDR / Ja no queden intocables

En un tres i no res, tres homes poderosos trontollen

Torra i els CDR

El debat de política general no passarà a la història. A tot estirar, hi ha una certa distensió entre els comuns i el Govern que, al capdavall, acabarà en no res. De la resta, el guió previst: cap discurs brillant, cap idea nova, molta retòrica de precampanya, tres ofenses d’argumentari de partit i para de comptar. Tampoc no es va votar cap resolució que canviï les nostres vides. A la llarga, no quedarà ni la desafortunada 'performance' de Lorena Roldán amb la fotografia dels atemptats de Vic per vincular, de nou, independentisme amb terrorisme, CDR amb ETA. Un 'totum revolutum' tan conscient com indecent. L’aprenent d’Arrimadas, que està convalidant assignatures a tot estrop, ja havia quedat retratada dilluns quan, en roda de premsa, va dir allò de “¿Qué decía el señor Torra? ¿Apretad? ¿Apretad el detonador?” N'hi va haver prou amb la detenció de  set persones que acusaven de tenir substàncies explosives, barrejada amb les paraules del president en el primer aniversari de l’1 d’Octubre –ara fa just un any–, perquè la demagògia de la portaveu de Ciutadans anés massa enllà. És curiós. La casualitat lingüística de l’expressió emprada en aquell moment abrandat per Quim Torra ha permès tota mena de jocs de paraules perversos i desafortunats. Si aquell dia, en comptes de dir “amics del CDR que apreteu i que feu molt bé d’apretar”, el president hagués aparcat els barbarismes i, un home culte com ell, hagués parlat el català escaient que empra de manera habitual, la relació malèvola de conceptes ja no hauria estat possible. Per exemple, amb un simple “amics del CDR que colleu i que feu molt bé de collar-nos”, la metàfora se’ls n'anava en orris i ja no haurien pogut relacionar-ho amb fer detonar res. Tant se val. Aleshores, segurament haurien trobat un altre filó per recordar-nos que l’odi, reconcentrat, és la guspira de pitjor combustió.

Ja no queden intocables

En un tres i no res, tres homes poderosos trontollen. A finals d’estiu, Matteo Salvini era el ministre de l’Interior italià i ja salivava perquè exhibia unes enquestes que li asseguraven que aviat seria el nou primer ministre. Avui és, fins i tot, fora del govern. Boris Johnson va fer la mudança cap a Downing Street fa just un mes. Mai un primer ministre havia fet una baixada als inferns tan ràpida. L’atzucac del Brexit el té, a hores d’ara, arraconat. En cinc setmanes, viscudes entre estirabots, provocacions, fatxenderies diverses i la dimissió del seu germà petit (va plegar de diputat, per no abdicar de germà), Johnson va enredar la reina per tancar el Parlament... fins que el Suprem ha considerat que la suspensió de Westminster era il·legal i, per tant, nul·la i sense efecte. Ell, que va prometre que, amb acord o sense, el Regne Unit sortiria de la Unió Europea el 31 d’octubre, ara ni tan sols sap si ell arribarà viu a aquella data. Políticament, esclar. També Donald Trump, l’home més poderós del món, està en una situació que mai no s’havia imaginat. Diu que és víctima d’una caça de bruixes i, a Twitter, denuncia que és el president més maltractat de la història dels Estats Units. No sé si els familiars de Kennedy i de Lincoln hi estarien gaire d’acord. Les transcripcions difoses per la Casa Blanca de les converses de Trump instant el president d’Ucraïna a furgar en les misèries del seu rival Joe Biden a les presidencials de 2020 són la prova irrefutable dels seus fets, l’evidència de les seves mentides i la constatació de com es pot extorquir un líder estranger. Caldran setmanes per saber si Trump pot ser destituït. Johnson, de pedra picada, intentarà, amb les dents, que el Brexit no l’arrossegui. Salvini ordirà un pla per tornar a manar. De moment, però, constatem que els intocables ja no ho són. I somriem recordant que com més puja el mico, més ensenya el cul. 

Més continguts de