I tu, què mires? / El pas del temps

Plensa esquitxa el món de bellesa i de pau

Escolta l'article llegit de Xavier Bosch

I tu, què mires?

A partir d’avui, podem veure un enorme cap –serè, de malla– plantat a l’atri de la basílica de Montserrat. Una altra obra inspiradora d’un Jaume Plensa que comunica, i emociona, a través de l’art. Des de fa deu dies, el mateix artista ha plantat un cap de dona amb els ulls tapats davant del Rockefeller Center. Plensa esquitxa el món de bellesa i de pau. Quan li vaig preguntar per què, a la seva obra, hi ha tantes dones amb els ulls tancats, em va respondre que hem d’observar la bellesa interior, que sovint no gosem expressar-la, per prudència o per pudor. “Amb la mirada s’escolta”, va dir en Joaquim Maria Puyal en l’acte d’investidura com a doctor 'honoris causa' per la Universitat Autònoma. Per exemplificar-ho va voler que ens fixéssim en un fragment de l’entrevista que li va fer a Fabià Estapé, fa 25 anys. El periodista li va preguntar quina era la cosa més dura que li havia passat a la vida. “La mort de la dona”, va respondre Estapé sense dubtar-ho. A partir d’aquí, se succeïen les pauses i els silencis plens, un diàleg de mirades que eren interrogació però també resposta. A poc a poc, el professor va anar esfilagarsant els sentiments. Aquesta setmana, la reina d’Anglaterra ha conegut el seu nou besnet, l’Archie. El somriure als ulls d’una dona de 93 anys en veure el nadó justifica tota una vida. No cal corona per entendre el moment. Hi ha tendresa i joia en la mirada. És, potser, una de les fotografies de l’any. Cap instantània, però, ha reflectit el mirall de mirades com el quadre del president Quim Torra, al Tribunal Suprem, saludant els presos a la sala del judici de la vergonya. Emilio Naranjo, en el seu retaule, capta tot el joc de resignades complicitats. També el que tanca els ulls i mira el cel. I, directament, el qui no mira potser perquè no ho vol veure. Les mirades es van inventar, suposo, per estalviar-nos paraules que poden fer mal.


El pas del temps

Després del desconcert de Liverpool, una sòcia del Barça m’escriu, enrabiada, i em diu: “Jo soc ja molt gran i cada vegada em queden menys oportunitats de gaudir de títols importants”. Encara que no ho sembli, ni per aspecte ni per vitalitat, la sòcia n’ha fet vuitanta. I això vol dir que, al sarró, hi porta una mà de Champions, més de vint Lligues i un munt d’emocions i moments que ja no li arrabassarà ningú. De Kubala a Messi, ho ha vist tot. Per no furgar en la ferida d’Anfield, no li goso preguntar si, amb els anys, s’ha fet resultadista. Rellegint la seva frase, però, m’adono que, al capdavall, tot tendeix cap als números. I cal que siguin bons. Els de l’analítica de sang, els de la pensió que t’ingressen el 25 de cada mes, els títols del teu equip de futbol..., si tens la sort de ser d’un club que en guanya, esclar. A partir d’alguna edat incerta –a cadascú li deu arribar en un quilòmetre diferent del camí– és lògic dedicar-se aquesta mirada endins, fer balanç de renúncies i de xacres, i començar a calcular quants pernils et queden per tallar abans que, en el millor dels casos, deixis el ganivet i agafis el bastó per anar tirant. Aquests dies s’ha fet viral una resposta de l’actor Michael Caine en un 'late show' televisiu dels Estats Units. Explica que, en una ocasió, un periodista li va preguntar “com ho portava, això d’envellir”. I Caine li va respondre: “Home, comparat amb l’alternativa, em sembla fantàstic”. Es tracta d’això. De fer la viu-viu, de no rendir-se, com deia el lema de la samarreta que lluïa Mohamed Salah en la nit del miracle. Aprofitem, doncs, el nostre tomb per la vida. Carpe Diem no és, només, una discoteca que Ada Colau acaba de tancar arran de mar, en les absoltes del seu mandat. Tancar el Carpe Diem és gairebé una irònica al·legoria, per a una alcaldessa a qui la competència li retreu que no ha aprofitat el seu pas pel consistori.

Més continguts de