Per què CDC ja no és CDC

El potencial de Convergència Democràtica de projectar transversalitat ideològica s’ha diluït

Aquest dissabte, 21 de maig, CDC celebra una consulta per decidir si cal renovar el partit o fundar-ne un de nou. El tema és essencial perquè la Convergència d’avui ja no és la d’ahir per cinc motius que exposem tot seguit.

1. Adéu al “pal de paller” catalanista. Un motiu del seu èxit va ser que va assolir una centralitat ideològica transversal en el si del catalanisme que ha tingut dues formulacions: fer de CDC el “pal de paller” d’aquest espectre (Jordi Pujol) o la seva “casa gran” (Artur Mas). Els seus rèdits als comicis del Parlament de Catalunya han estat espectaculars: 27,7% dels vots el 1980; 46,6% el 1984; 45,8% el 1988; 46,2% el 1992; 41% el 1995; 37,7% el 1999. Artur Mas va salvar dignament els mobles (30,9% el 2003 i 31,5% el 2006) i el 2010 va assolir un vistós 38,4% dels sufragis. Però la gestió de la crisi econòmica i el gir independentista la van fer retrocedir al 30,7% el 2012. A més, l’aposta electoral del 2015 va obrir grans interrogants de futur amb la ruptura amb UDC, l’obtenció de només 29 escons amb Junts pel Sí i l’apartament de Mas de la presidència de la Generalitat.

En suma, en situar-se CDC a l’espai sobiranista-independentista ha reduït el camp de joc i ara bastir una “casa gran” de l’independentisme és impossible en existir una comunitat de propietaris mal avinguda amb ERC i la CUP. És significatiu respecte a aquesta qüestió que Mas afirmi que cal refundar CDC “com a partit sobiranista més que independentista”.

2. Adéu al ‘tres en un’: socialdemocràcia, liberalisme i democràcia cristiana. Pujol va forjar CiU com una coalició capaç d’engolir-ho tot amb la recepta tres en un : va unir socialdemocràcia, democràcia cristiana i liberalisme. I el més important: va ser capaç de combinar hàbilment aquests components per crear una oferta atractiva amb una fórmula personal (cosa que va contrastar amb el fracàs de la UCD que va liderar Adolfo Suárez, que va triar la mateixa via). Avui el sector democratacristià s’ha escindit (dividit entre UDC i DC) i el debat que ha obert Oriol Junqueras sobre l’IRPF força CDC a pronunciar-se sobre una redistribució fiscal progressista.

El potencial de projectar transversalitat ideològica de CDC, doncs, s’ha diluït. I si a més de pugnar amb ERC ha d’establir acords nolens volens amb la CUP, la centralitat desitjada trontolla més.

3. Adéu al partit-moviment. CiU ha estat molt més que un partit, en constituir un moviment de masses de fronteres polítiques difuses i inseparable del lideratge de Pujol. El 2010 Mas va semblar capaç de mantenir el caire híbrid de CiU com a partit-moviment. Però avui CDC conforma un partit tradicional que assaja recuperar el perfil de moviment amb coalicions amb sigles menors (Reagrupament, DC i SI). A la vegada, el seu lideratge futur és boirós i la figura de Pujol és de gestió difícil. Així, Sílvia Requena (que vol liderar CDC al Congrés) caracteritza el pujolisme com “una etapa amb molts èxits i molt males notícies al final”.

De fet, cal plantejar fins a quin punt CDC és ara un actor més de l’espai sobiranista (juntament amb ERC i la CUP), quan -com hem vist- CiU havia sigut hegemònica en el catalanisme i n’havia marcat l’agenda: qui no recorda l’“Això no toca” de Pujol?

4. Adéu “al peix al cove”. Avui CDC té una fita estratègica clara, la independència, que passa per un full de ruta ple d’incògnites, com la de gestionar una “desconnexió institucional” en uns mesos. En aquest marc aparentment ja no hi tenen cabuda el tacticisme del “peix al cove” (o de la “puta i la ramoneta” en versió col·loquial) ni les escenificacions d’acords amb el govern estatal com la del Pacte del Majestic, que permetin als líders convergents presentar-se com a actors decisius a Madrid.

El tema no és menor perquè Cambó i Pujol van ser acusats de voler ser Bolívars a Catalunya i Bismarcks a Espanya. Ara ja només queda la primera opció (no per atzar C’s ha assumit el paper de Bismarck modernitzador de l’Estat) i, per tant, la base electoral convergent forçosament s’encongeix.

5. Adéu a una etapa. Finalment, cal destacar que l’esclat de CiU ha estat el reflex d’un big bang polític molt més ampli que ha reconfigurat l’escena catalana: no és atzarós que CiU hagi esclatat dividida entre CDC, DC i UDC ni que Convergència conegui tendències internes, ja que el mateix li ha passat al PSC amb MES, Avancem o Socialisme, Catalunya i Llibertat. La raó? Ha començat una etapa nova i cal veure si els “vells partits” que han monopolitzat el gruix de la centralitat política fins a inicis d’aquest segle poden redefinir-se i recuperar l’antic protagonisme o una part substancial. El dia 21 CDC, doncs, certificarà el que ja sabem: que ja no pot ser el que era.

Més continguts de