De qui és la cultura?

La lluita per l’hegemonia cultural entre la creació singular i el desenvolupament de les indústries creatives segueix sent determinant

El meu admirat Agustín Fructuoso em recorda que Walter Benjamin reflexionava als anys 30 sobre l’aura de l’obra d’art original, i qüestionava que es mantingués en les còpies que sorgeixen d’un fet industrial (la reproductibilitat tècnica). És un debat essencialment teològic que manté la seva vigència, més enllà de l’anàlisi de l’art i la creativitat, en moments en què la biogenètica és a les portes de clonar éssers humans.

Molts anys després, la lluita per l’hegemonia cultural entre la creació singular i el desenvolupament de les indústries creatives segueix sent determinant per establir el marc estratègic que hauria de definir el paper de les polítiques culturals a l’Europa contemporània.

A Catalunya hi pot haver desenes de milers d’artistes. La major part ja no són autodidactes, ni han decidit emprendre una complexa vida de risc laboral portats per una vocació innata. Són, en general, persones formades, amb estudis universitaris, sorgides de conservatoris, escoles de teatre, cinema o belles arts. No hi afegeixo una quantitat similar interessada per la gestió cultural, que és, igualment, un territori laboral exigent en matèria d’emprenedoria i creativitat. Que tot plegat és extraordinari i enriquidor no n’hi ha dubte: que el nostre país pugui generar una economia de la cultura prou àmplia per sostenir-ho ja és més dubtós.

Walter Benjamin mirava el món en vertical. Ell, com Foucault, instal·lat en una -probablement incòmoda- torre d’ivori, l’analitzava i el jutjava des del paper de l’intel·lectual compromès i també des de l’exclusivitat i la diferència. Feia poc (1899) que Émile Zola havia publicat el seu famós J’accuse…! en defensa de Dreyfuss, que va pontificar la intromissió de l’intel·lectual en la cosa pública. En el món de Benjamin hi havia poc lloc per a centenars de milers d’europeus exigint un espai laboral per viure de l’art i la cultura de manera molt legítima, atès que sorgeixen de la tasca d’instituts, escoles i universitats públiques.

L’art és creació i alhora és economia. A les polítiques públiques els correspon arbitrar aquest xoc de trens

No s’hi val a dir que hi ha advocats fent de taxistes i enginyers regentant un quiosc a les Rambles (professions meravelloses quan són volgudes i probablement farragoses -com qualsevol altra- si provenen del fracàs i la frustració). La cultura té un component vocacional i una funció social, i l’art no es pot limitar des dels estrictes requeriments del mercat. Com es pot solucionar, doncs, aquest immens problema?

El que és cert és que l’art i la cultura són creació, són expressió personal i alhora són economia. També ho és que l’art és reflexió profunda i narració vital, i alhora entreteniment i comerç. Aquestes dues realitats, a més a més, conviuen i es transmuten amb certa naturalitat, una circumstància que no hem d’oblidar si volem trobar solucions a un problema d’importància creixent en la nostra societat. A l’intel·lectual, a l’analista assenyat que observa el paper de la cultura al món contemporani, aquesta realitat promíscua pot semblar-li supèrflua, fins i tot depreciar-la en nom de la qualitat i la veritat. És un privilegi que no podem posar en qüestió; però al polític i al gestor cultural aquesta mateixa realitat el condiciona i l’afecta de manera absoluta.

Destinar els recursos públics a promoure el talent creatiu sense més condicions que la voluntat personal de dedicar-se a l’art i la cultura és una possibilitat, però tal vegada sense rígids paràmetres d’avaluació podria comportar superficialitat i ineficiència social. Destinar-los a consolidar les indústries culturals, els mediadors artístics i les dinàmiques de producció de continguts convoca audiències i ocupació, però genera desencís i frustració. Entre l’èxit i el fracàs de les polítiques públiques educatives i culturals hi ha una fina línia difícil d’avaluar.

La capacitat d’un artista per pintar, d’un músic per tocar o d’un poeta per escriure està molt per sobre de les decisions que pren un museu a l’hora d’exposar, d’un programador a l’hora de contractar o d’un editor a l’hora de publicar, i els dos mons conviuen en la realitat legítimament encara que no sempre amb naturalitat perquè no esdevenen una equació perfecta. A les polítiques públiques els correspon arbitrar aquest xoc de trens, aquest conflicte de sensibilitats que alhora també ho és d’interessos.

Fer política cultural és una tasca difícil; en absolut la maria de les polítiques públiques. Convé recordar-ho a l’hora de reivindicar la tasca dels que ho han intentat sovint sense gaire complicitat dels seus companys de viatge.

Més continguts de