Proteccionismes culturals

Ni disposem de fons patrimonials extraordinaris, ni tenim els recursos suficients per esdevenir espais de referència internacional

Catalunya sempre ha volgut tenir un sistema cultural propi però mai ha deixat de demanar suport econòmic a Madrid per finançar-lo. La construcció dels gran equipaments que van sorgir dels acords olímpics -MNAC, Macba, L’Auditori o de manera col·lateral el TNC, el Lliure i el CCCB- va significar la posada en valor d’un país i una ciutat (no oblidem que el model de gestió majoritari d’aquests grans equipaments és compartit) que es representaven a si mateixos per sobre de la seva realitat institucional i, fins i tot, de la seva realitat cultural.

Mantenir amb voluntat competitiva equipaments d’aquesta naturalesa només és possible si es dona alguna de les dues condicions següents o totes dues: disposar d’un patrimoni propi (col·leccions) d’indiscutible vàlua i en quantitat suficient o destinar-hi uns recursos enormes per elaborar programes temporals innovadors i de referència. En realitat no complim cap de les dues condicions. Ni disposem de fons patrimonials extraordinaris, ni tenim els recursos suficients per esdevenir espais de referència internacional. Per això hem apel·lat a l’Estat sense gaire èxit.

En els últims anys la reducció del suport estatal als pressupostos dels grans equipaments culturals catalans ha estat espectacular; molt per sobre de les baixades a Madrid i sense l’afegit dels fons indirectes que han seguit beneficiant el Reina Sofia o el Prado. Quan parlo de fons indirectes em refereixo als recursos d’oportunitat que permeten comprar una peça, acollir un llegat o resoldre un imponderable infraestructural.

La dedicació de recursos econòmics de l’Estat a Madrid és incalculablement més gran que a Barcelona, però cal assenyalar que aquesta realitat és comuna a la major part dels països del món, que fixen a les seves capitals imaginaris culturals representatius. El problema català és que, més enllà de la reivindicació d’un suport estatal, no s’han pres decisions exemplificadores en matèria cultural, més aviat al contrari, s’han reduït els pressupostos i s’ha incrementat, amb indissimulada demagògia, la crítica a Madrid.

El problema català és que, més enllà de la reivindicació d’un suport estatal, no s’han pres decisions exemplificadores en matèria cultural

No és fàcil demanar plena autonomia en la gestió de la cultura, disposar d’un pressupost autonòmic, exigir fons afegits per administrar els equipaments culturals i fer mala cara si l’Estat et demana participar proporcionalment del govern de cada equipament. No és fàcil per inversemblant, però aquesta és la realitat.

La demanda de fons afegits per gestionar adequadament i ampliar progressivament el potencial cultural dels nostres grans equipaments no serà possible si neguem a l’Estat les contrapartides pròpies d’aquesta aportació, i serà difícil si li neguem el sentit de la representació. Potser és per això que Catalunya i ara Barcelona pensen abans a tenir una franquícia de l’Hermitage que en una subseu del Prado, sense que això impliqui cap menyspreu a la primera proposta.

Els acords de bicapitalitat cultural entre l’Ajuntament i el ministeri de Cultura negociats a mitjans de la dècada passada i paralitzats des del 2011, suposadament per la crisi, van generar un punt d’inflexió en aquesta asintonia, però cal assenyalar que mai van afectar de manera directa el finançament dels grans equipaments. El suport cultural extraordinari va arribar fins als 15 milions d’euros anuals, una xifra que suposava pràcticament un 15% dels pressupost municipal de cultura i permetia complementar el finançament de projectes clarament supramunicipals, sense subterfugis identitaris.

Que existeixi un sistema cultural català té sentit en la mesura que li correspon a l’administració d’un país establir les xarxes bàsiques de foment a la formació, la creació i la producció dels continguts, però el perd absolutament si es pretén confinar-lo a un mercat reduït. En aquest sentit és paradoxal la desproporció entre artistes i gestors culturals catalans que treballen a Madrid i la de gestors forans que ho fan a Barcelona.

La subsidiarietat és magnífica quan es tracta de gestionar serveis bàsics i és nefasta quan ens aïlla i esdevé la coartada per exigir tota mena de polítiques proteccionistes. Quid pro quo: a un grup de teatre gallec li resulta impossible exhibir a Barcelona i, tret de propostes d’excelsa qualitat o comercialitat, a un grup de teatre de similar nivell català li resulta impossible exhibir a Santiago. A mitjà termini aquesta dinàmica no discrimina per la qualitat sinó, i únicament, per la capacitat d’aconseguir que les polítiques culturals autonòmiques tanquin files amb els artistes de cada país.