Ramon Llull i el problema d’elegir president

Llull va donar sortida a l'atzucac de què s’ha de fer quan cap candidat obté una majoria absoluta

De tota l’extensa obra de Ramon Llull, aquests dies són d’especial actualitat les seves propostes en matèria electoral, o Ars Electionis. Típicament, ell considerava el cas d’una comunitat eclesiàstica que havia d’elegir el seu superior, com ara l’abat o abadessa d’un monestir, o bé el bisbe d’una diòcesi, que era elegit pel corresponent capítol de canonges. En l’actualitat política espanyola, es tracta del Congrés de Diputats i l’elecció del president de govern, però el problema és ben bé el mateix.

En els casos esmentats, l’Església havia adoptat com a norma per elegir un candidat que aquest hagués obtingut una majoria absoluta i no solament que hagués estat el més votat. Perquè, sense una majoria absoluta, pot passar perfectament que el candidat més votat tingui més electors en contra que a favor. Les anteriors votacions d’investidura al Congrés de Diputats en són un exemple ben palès.

Què s’ha de fer, doncs, quan cap candidat obté una majoria absoluta? En l’antiguitat clàssica ho consideraven un problema insoluble. Perquè si estem en aquesta situació i cada elector està en contra de qualsevol candidat que no sigui el seu preferit, llavors tots els candidats es troben en el cas de tenir més electors en contra que a favor.

Què s’ha de fer quan cap candidat obté una majoria absoluta? En l’antiguitat clàssica ho consideraven un problema insoluble

Doncs bé, el que va fer Ramon Llull va ser ni més ni menys que donar una sortida a aquest atzucac. Per aconseguir-ho, proposava, en primer lloc, que els electors expressessin la seva preferència davant de cada parella de candidats. Com si es fessin tots els cara a cara possibles per parelles i es votés després de cada un d’ells. En segon lloc, la proposta de Ramon Llull especificava la manera de determinar el guanyador a partir d’aquesta informació. Una manera concreta de fer-ho consistia simplement a comptar les victòries de cada candidat en aquests enfrontaments per parelles i elegir el qui hagués guanyat més vegades.

Per sobre dels detalls, que admeten certes variacions, la idea essencial és que no n’hi ha prou amb el vot uninominal, és a dir, que cada elector indiqui només el seu candidat preferit. Per poder fer una elecció encertada cal més informació. Una manera més àgil d’obtenir el tipus d’informació que demanava Ramon Llull és l’anomenat vot preferencial, en què cada elector ordena els candidats per ordre de preferència.

Entre les variacions a què ens referíem en el paràgraf precedent, hi ha també el vot d’aprovació. En aquesta forma de vot, cada elector indica tots els candidats que li semblen acceptables. Un cop s’ha votat, es compten els vots obtinguts per cada candidat, i el que en té més és declarat guanyador. En general el vot d’aprovació dóna menys informació que el vot preferencial, ja que no especifica cap preferència entre els candidats aprovats, ni entre els desaprovats. Tanmateix, dóna més informació que el vot uninominal, ja que cada candidat és valorat com a aprovat o no.

El vot d’aprovació dóna menys informació que el vot preferencial però més que l’uninominal

En principi, el procediment vigent a Espanya per a l’elecció del president de govern (i a Catalunya per a l’elecció del president de la Generalitat) utilitza el vot d’aprovació, però ho fa d’una manera seqüencial. En efecte, en cada votació els electors aproven o desaproven un candidat (o bé s’abstenen) i, d’altra banda, se suposa que si el primer candidat no resulta elegit llavors se’n proposarà un altre, i així successivament. Tanmateix, ja hem vist el que passa. Si el nombre de vots no es preveu suficient, el candidat intenta resoldre-ho mitjançant unes negociacions que fàcilment s’allarguen fins a esgotar el termini total, sense que s’hagin arribat a considerar tots els candidats.

A l’Edat Mitjana Venècia usava un procediment similar per a l’elecció del seu dux. Però a finals del segle XV el van revisar. El nou procediment, que es va mantenir fins a la desaparició d’aquesta república a finals del segle XVIII, seguia usant el vot d’aprovació, però ara tractava alhora tots els candidats existents: els electors votaven de manera secreta sobre tots i cadascun d’ells (aprovant-lo o desaprovant-lo) i els resultats no es feien públics fins després d’haver recollit tota aquesta informació.

Tant aquest mètode com el de Ramon Llull que hem esmentat més amunt posen sobre la taula tots els candidats al mateix temps, tal com fa també el vot uninominal. Tanmateix, en usar més informació que aquest últim, tenen més possibilitats d’arribar a una decisió encertada quan no hi ha cap candidat que sigui preferit per una majoria absoluta.

Ramon Llull ja ensenyava aquestes coses fa més de set-cents anys. Però encara no hem après la lliçó.

Més continguts de