Ara toca sentit de l’oportunitat... i d’estat
Diuen que la Unió Europea (UE) ens va ajudar una mica circumscrivint l’aplicació de l’article 155 a unes pures eleccions. Una clara limitació a Rajoy, que pretenia el suport incondicional dels socis comunitaris. Un repte per als sobiranistes, si volem que a la UE ens facin una mica de cas en el futur. L’operació ha forçat Europa a actuar, que ha intentat corregir, tot dissimulant, les ànsies repressores espanyoles. I, de passada, llança un repte al sobiranisme: si creieu que la demanda és majoritària, demostreu-ho ara que us mirem amb atenció. La nostra vergonya ha estat que han hagut de venir els de fora a posar en marxa el sentit comú que nosaltres sols hauríem pogut practicar si els independentistes purs no ho haguessin obstaculitzat.
Si ens limitem a la reparació de danys que es va posar en marxa l’endemà de la simulació de declaració d’independència, haurem de coincidir que l’acció ha estat magnífica. Repartir-se la feina entre Barcelona -de fet, entre Espanya- i Brussel·les ha resultat d’una eficàcia realment excepcional. Diu molt dels que l’han enginyada. També d’un Govern que ha estat capaç d’executar-la de manera eficaç, coordinada i disciplinada. Per part meva, deixo per al passat la idea que els polítics i els governants catalans estan tocats per la incompetència. Ja no és així. No tots, per ara.
I si dic “per ara” és perquè tota aquesta enorme feina que s’ha dut a terme des que el president Mas va plantar cara a Madrid -no valorem que va ser el primer cop que un president adoptava aquesta clara actitud en 300 anys- corre el risc d’anar-se’n en orris. N’hi ha que es pensaven que això de la independència seria cosa de declarar-la i ja està. Es va vendre la idea generalitzada que amb la voluntat d’uns quants n’hi havia prou. Doncs no és així. No podia ser d’una altra manera. Es tracta d’un procés llarg del qual només hem cobert la primera etapa. Un primer període amb diversos errors que la intel·ligència d’alguns ha aconseguit que, afortunadament, no acabés malament del tot. S’ha reeixit a redreçar un final que hauria pogut ser demolidor. Es tracta, doncs, de capitalitzar el que s’ha aconseguit fins ara.
Si del que es tracta és de demostrar que el sobiranisme -que vol dir el dret a decidir el nostre futur-és prou voluminós, l’oportunitat és el 21-D. I el primer pas consisteix a no malbaratar el que s’ha acumulat els darrers temps: unitat i complicitat amb una població, majoritària, que reclama poder votar. I aquesta acció hauria d’anar associada a una demostració de dignitat, més enllà de les simpaties i les antipaties. També més enllà dels errors comesos. Cal reposar els càrrecs electes injustament i antidemocràticament apartats del Procés. I aconseguir posar en marxa el dret a decidir de manera pràctica i en pau. Convé no defraudar tota la bona gent que es va enfrontar amb la policia l’1-O, fos independentista o no. I tot això cal fer-ho alhora.
Fins a data d’avui els partits sobiranistes han volgut deixar clar que la llista unitària és la millor opció. Però tothom s’afanya a afegir que ho veu difícil. S’acostuma a dir, de manera encoberta, que la responsabilitat serà d’algú altre. De la mateixa manera que es dissimula que les dificultats les posarà un mateix. Un cop més treuen el nas no pas els partidismes sinó, com diu un bon amic expolític, una cosa molt pitjor: els personalismes. I és cert que aquest risc -el de voler prioritzar per sobre de tot el fet d’ocupar determinades posicions de la llista electoral, inclosa la primera- pot resultar letal. La població es va comportar com una sola peça l’1-O. ¿No seran capaços de fer-ho els polítics que diuen representar aquella mateixa població? Es farà difícil de comprendre.
Penso que els mateixos que han fixat l’estratègia del Govern els darrers dies podrien fer-se càrrec d’assessorar els polítics sobre quina és la millor estratègia per guanyar. I també seria d’agrair que els membres del Govern (que, al cap i a la fi, representen Junts pel Sí) traslladessin a les seves formacions aquestes recomanacions imprescindibles. Tots hi sortiríem guanyant. Sembla com si fos necessari recordar que en aquestes eleccions ens hi juguem massa, tant els independentistes com els que no ho són però creuen que, als països civilitzats, els problemes se solucionen votant i practicant la democràcia cada dia. I si no s’aconsegueix la unitat abans de les eleccions -amb el perill de retrets que pot comportar la campanya electoral- caldrà l’acció conjunta posterior. I aliances amb els que, independentistes o no, permetin avançar cap a la pràctica real del dret a decidir.
PS: Les vagues amb piquets ens allunyen de la democràcia i poden provocar fractura entre els defensors del dret a decidir.
