Europa, no saps el que has fet
Em trobo en la situació que descrivia Kissinger. Ara que pretenc adreçar aquest article a Europa, a qui ho faig? ¿Al president de la Comissió, el senyor Juncker? Al Parlament Europeu? ¿A la senyora Merkel i al senyor Macron, que diuen voler reformar la Unió Europea (UE)? ¿Als estats petits, que són els que em comprendran? Al Regne Unit, que ja no hi és? Bé, intento dirigir-me a tots.
Em sorprenen, per escassament pragmàtiques, les declaracions del president Juncker: “Respecto la voluntat dels catalans però estic en contra de tots els separatismes a Europa”. Bonica conclusió. Em recorda els pacifistes. O aquell infeliç al qual no li agrada que faci vent i que intenta combatre’l a cops de puny. A aquest columnista, que és, i ha estat sempre, profundament separatista, tampoc li agraden els separatismes. Per això sempre ha pensat que cal treballar perquè no tinguin raó de ser. Per això creu que cal un referèndum per comptar quants són els que pensen com ell i quants els que no. Per això critica les declaracions de Juncker. Perquè estar en contra de la febre és de tòtils.
I és que, parafrasejant un cop més el truculent Fouché, m’atreveixo a dir que Europa, en el cas català, ha comès una cosa molt pitjor que un acte deplorable. Ha estat un error. No sap el que ha fet.
La UE era un club de gent formal. O, diguem-ho millor, un grup de països als quals no se’ls havia presentat l’oportunitat de ser informals ni, encara menys, l’ocasió que uns quants posessin en risc a tots. Aquesta circumstància es va presentar amb la crisi de l’euro. Cada estat tenia les seves institucions per gestionar la moneda única. Uns governs que, s’assumia, no tenien per hàbit mentir i amb un banc central de cada estat membre que vigilava per la salut del sistema financer local. La realitat és que uns quants (Grècia, Espanya i, en una mesura molt menor, Irlanda i Portugal) van fer-ho trontollar tot. Fins al punt que gairebé s’ho carreguen. Aleshores alguns estats, movent els fils de la Comissió Europea, que per això és el titella, van dir que ja n’hi havia prou. I van intervenir el govern econòmic d’aquests estats díscols -tots recordem els enviats encarregats d’aquesta intervenció: els famosos homes de negre -. El fet de posar en risc tot el sistema va donar opció a saltar-se el principi de subsidiarietat. El famós “això és un afer intern de cada estat”. Mai ho he criticat. Perquè mai he criticat el pragmatisme enraonat.
Ara em trobo en una situació paradoxal. I ja no parlo només dels interessos de la causa de Catalunya, que són els meus. Parlo com a europeu aferrissat, defensor de la UE fins i tot en aquests moments en què, sembla, ens deixa de banda. Observo, amb preocupació, que la UE ha abandonat en mans de les autoritats espanyoles la resolució del problema català. I això, senyors meus, és com si Europa (en particular, la senyora Merkel) hagués dipositat la confiança en el senyor Rajoy, o Zapatero, tant se val, per resoldre la crisi de l’euro. Hauria estat un error.
El govern espanyol actual no podrà resoldre la crisi catalana. I encara menys aplicant-hi les eines que dona la Constitució espanyola. Em sorprèn la decisió europea de donar suport al govern espanyol i no voler influir en les seves decisions -si no és que ho han intentat sotto voce, infructuosament-. No crec que ignorin que el senyor Rajoy presideix el partit més corrupte que hi ha avui a la UE. Tot ell, com a “persona jurídica”, està imputat. Però més enllà d’aquesta consideració suposo que a Europa saben que Rajoy és un registrador de la propietat de províncies, que no hi entén gens de política, ni de negociació. I està envoltat de ministres-funcionaris fills, nets o nebots d’altres funcionaris de l’antic règim de Franco. Tampoc deuen ignorar que si bé hi ha jutges excel·lents i independents, tots aquests lluiten contra un sistema corromput fins al moll de l’os, començant per la fiscalia. I deuen conèixer, també, la catalanofòbia que guia el sistema espanyol de govern. Incloent-hi la Corona. ¿S’imaginen un govern fent lleis per afavorir la fugida d’empreses del territori que diuen que no volen que se separi? ¿I el cap d’estat fent trucades donant-hi suport? Aquest, senyors de la UE, és la porqueria de país sobre la pertinença al qual no ens han volgut deixar decidir en referèndum.
L’únic membre de la UE que potser podria haver col·laborat a solucionar el problema de Catalunya, el Regne Unit, ja no pot opinar, ni té influència, perquè està marxant. Però no serà el famós Brexit l’únic que pugui crear efecte dominó i un corrent contrari a la UE. Ho serà també la manera com Europa solucioni el repte català. I, per ara, queda demostrat que vostès no coneixen a fons el problema.
