El que podem esperar de la UE
El Procés ha servit, entre altres coses, per fer pedagogia. Però hi trobo a faltar, encara, un cert aprofundiment en el coneixement de la Unió Europea (UE) i les seves possibilitats. Carreguem massa els neulers perquè esperem de la UE allò que no ens pot donar.
Comissió Europea.Recordin que, abans de l’1-O, el president de la Comissió Europea, el senyor Juncker, va fer unes declaracions comprensives amb el procés català. D’ençà que li van picar la cresta n’ha fet de completament oposades. És lògic que al senyor Juncker el cridin a l’ordre i ell hagi d’obeir. La Comissió no és res més que l’òrgan que controla el funcionament (els funcionaris) de la UE. No és un òrgan polític investit pel Parlament Europeu. És el braç armat administratiu de la UE. D’acord que els seus membres provenen de la política, però allà hi són com a alts funcionaris. I els funcionaris no parlen de política. Enlloc.
Parlament Europeu.Aquí les veus crítiques amb el govern espanyol han estat freqüents i ningú ha ordenat als parlamentaris que callin -llevat de l’aplicació de la lògica disciplina de partit que tots coneixem-. Fins i tot hi ha hagut diputats del mateix grup que el PP de Rajoy que han opinat en contra de les actuacions del govern espanyol. Tanmateix, no s’ha pogut obtenir un pronunciament oficial per part de la cambra. Això es podrà criticar. Però mirin-s’ho des d’una perspectiva més allunyada. Si no hem aconseguit nosaltres una condemna dels fets per part de les Corts Espanyoles, si la condemna per part del Parlament de Catalunya ha estat per la mínima, ¿com podem demanar una actitud més radical per part d’un Parlament que no és ni confederal?
Principi de subsidiarietat. La coneguda sentència “és un afer intern d’Espanya” se sosté en una lògica absoluta. En una organització federal o confederal no es pot tolerar que un dels nivells s’immisceixi en les competències de l’altre. ¿O és que no tenim prou experiència d’aquest tema a casa nostra? Determinades polítiques són competència de la UE (per exemple, l’agricultura) i en aquest cas la UE hi entra a fons. Una solució podria ser crear un síndic de greuges del ciutadà europeu. Ara ell podria immiscir-se a demanda nostra.
Consell Europeu. El Consell està format pels caps d’estat i de govern dels estats membres de la UE. Un organisme clarament polític. Actualment està presidit pel senyor Donald Tusk. Encara que aquest president no té poders executius, té com a objectiu moderar les actuacions en favor dels interessos de la UE, tota ella. Es reuneixen en el que coneixem periodísticament com a “cimeres europees”. I és aquí on, en privat, i sense embuts, es critiquen els uns als altres, es pressionen, s’intercanvien favors i vots, etc. I fixin-se que és entre els seus membres d’on ha sortit el suport més clar al Procés o, almenys, on s’ha estat més crític amb les actuacions de l’1-O: el primer ministre belga, el de Lituània, etc. I és d’aquí d’on Rajoy ha rebut les pressions per limitar el 155 que el Senat espanyol li havia atorgat amb màniga ampla. Allò que no han fet les institucions espanyoles ho han fet els membres del Consell Europeu. Analitzin els discursos del president Tusk respecte a Catalunya i hi trobaran part de la feina que hauria d’haver fet el gandul i partidista rei d’Espanya. Per tant, és aquí on hem d’actuar per guanyar la batalla. Perquè els caps d’estat i de govern europeus es condicionen els uns als altres molt més del que pensem. I perquè, a part de les seves conviccions polítiques -que en el cas de Rajoy són nul·les-, els seus membres estan pressionats per les seves respectives opinions públiques -per això Rajoy pot fer el que fa, perquè l’opinió pública espanyola és majoritàriament anticatalana.
Eleccions 21-D. Vist tot aquest escenari, és importantíssim que els caps d’estat i de govern europeus coneguin l’opinió pública catalana. No els podem demanar més del que han fet. Posin-se al seu lloc. A sobre de totes les limitacions de no interferència a les quals m’he referit, ells només saben que un 47,8% dels vots emesos a les darreres eleccions catalanes estava inicialment a favor de la independència. I, a sobre, no se sap què votaria aquesta població en un referèndum. I tampoc no queda clar qui, a més a més, està a favor del dret a decidir, sense ser independentista. Per tant, el millor que podem fer és que els vots a favor del dret a decidir i la seva implementació posterior en forma d’aliances i pactes llancin als dirigents europeus un missatge clar de quina és l’opinió catalana majoritària. A partir d’aquest moment, qualsevol acció en favor del sobiranisme català no estarà garantida. Però sí justificada.
