Sandro Rosell i el feixisme mal reciclat

A Rosell, després de 22 mesos a la presó, se l’absol. I la justícia no pagarà pels mals causats

Feixisme mal reciclat. Fa temps que aquest columnista es pregunta per les diferències entre l’extrema dreta europea i l’espanyola. També pels aspectes comuns. Comencem per aquests darrers, que constitueixen la part fàcil.

Siguem clars. Pocs polítics s’estimen les eleccions. Vull dir que si poguessin governar sense que els haguessin de votar, serien feliços. El que succeeix és que com que hi ha diversos candidats, algú ha de triar. Per tant, les eleccions s’agafen com un mal que cal suportar. És com l’economia de mercat. Quina empresa no somnia a no haver de patir competència?

L’extrema dreta va més enllà. No creu que les eleccions siguin necessàries, però com que això és moda passada (l’auge va tenir lloc durant la primera meitat del segle XX, amb Espanya, Portugal i Grècia allargassant-s’hi fins al darrer quart), no queda bé defensar-ho. Per tant, opten per tenir vots i, llavors, governar com a dictadors fins a les següents eleccions. Obvien que la democràcia no és votar cada x anys. És molt més subtil. Premsa lliure, tolerància i negociació, justícia independent, etc. Arribem, així, on som: es compleix amb la democràcia formal, però no amb la real. Aquest és el perill europeu avui. La població observa com els governants duen a terme accions injustes que la Unió Europea (UE), per mor de la no ingerència, no denuncia. “Ep! Jo compleixo estrictament amb el que diu la llei del meu país!” No els sona?

Com que el feixisme no va ser foragitat, estem davant d’una societat que no és capaç, ni tan sols, de demanar-se perdó a ella mateixa

El cas espanyol hi suma més desgràcies. El feixisme va morir al llit. Les elits no van canviar, essencialment. Per això individus com Aznar i els del PP no són equiparables a la dreta europea. Ells eren feixistes i, pel que he explicat més amunt, van abraçar les regles mínimes democràtiques. Però tot això malgrat ells. I sociològicament no s’ha renegat dels hàbits franquistes. No només no ho ha fet el PP. El PSOE tampoc. Ni tants altres. L’arrogància i la pedanteria –sumades a la irresistible vocació de tertúlia tavernària– fan que el fatxa espanyol sigui transversal. Compleixen la llei? Sí, fregant la línia de fora de joc. I donen lliçons de rectitud legal! I aquesta falta de catarsi col·lectiva ha impregnat la societat espanyola. Per això és tan difícil trobar diferències pràctiques entre un Corcuera o un Guerra i un Aznar o una Álvarez de Toledo o un paio de Vox. Com que el feixisme no va ser foragitat, estem davant d’una societat que no és capaç, ni tan sols, de demanar-se perdó a ella mateixa.

Cas Rosell. Una de les institucions franquistes que va ser reciclada, en bona part, va ser l’exèrcit. L’exèrcit era un perill per als governs espanyols i l’ocasió per passar-los pel sedàs la van servir els mateixos militars en safata el 23-F. Però l’altra gran institució, la judicatura, va quedar indemne. Perquè requeria una operació a la inversa: si es renovava es posava en perill la impunitat dels partits per delinquir. Tenim, doncs, una cúpula judicial de caràcter radicalment franquista que s’ha mantingut gràcies a mirar a una altra banda mentre els partits cometien irregularitats. Els membres del poder judicial espanyol es comporten seguint l’estètica democràtica –“Ens nomenen els parlamentaris (ergo, els partits)!”–, però són més franquistes que la mare que els va parir. Així arribem a la porqueria actual, en què els atavismes feixistes a la judicatura encara dominen gràcies als interessos dels partits. Dues impunitats que es toleren mútuament. “Tu dai una cosa a me, io do una cosa a te”.

Ara mateix tenim el cas Sandro Rosell. Després de 22 mesos a la presó, se l’absol. I la responsable de la malifeta no pagarà pels mals causats. El tal Llarena tampoc pagarà per la seva maliciosa incompetència. Aquesta arbitrarietat impune que practiquen determinats jutges –individus d’escassa professionalitat– a Espanya, s’ha d’acabar.

Possibles accions. Insisteixo que els catalans hauríem d’aprofitar la inèrcia dels atacs per girar-los en profit nostre. Després del que estem patint –sobretot el que pateixen els presos i exiliats polítics, o el que ha patit el mateix Rosell–, els nostres elegits al Parlament Europeu obtindrien ressò internacional si proposessin una directiva europea per garantir uns mínims en l’actuació dels jutges. Obligar a una justícia ràpida a tots els estats de la UE, castigar els abusos judicials a nivell europeu, garantir el correcte nomenament de la cúpula judicial dels estats membres, etc. Tot això es pot implementar en pocs anys. El Parlament Europeu escoltaria el que han de dir aquells que han patit una justícia hereva d’un feixisme mal reciclat. Perquè, no ens enganyem, aquest és un aspecte en el qual la UE està en fals; i ho sap.

Més continguts de