El Serrallo, raptat

Trobar un risotto al Serrallo és tan desconsolador com trobar una escudella a Palerm

De tant en tant miro el programa 'Joc de cartes', del senyor Marc Ribas. Encara que sigui de manera subliminar, ens parla de com tenim el país. Després de cada programa resulta interessant fer-ne un destil·lat i treure’n conclusions. L’altre dia vaig veure el programa dedicat al Serrallo, el barri pescador de Tarragona. Encara que nascut a Barcelona, vaig créixer i educar-me a Tarragona –la família paterna ve del Camp de Tarragona–. Al Serrallo, amb amics, hi havia anat a jugar i a passar-hi moltes estones. I una tieta àvia, filla de pescadors del Serrallo, va introduir la meva mare en la seva cuina marinera. El meu interès estava justificat.

L’actual Serrallo no és el que jo vaig conèixer, esclar; aquell on un cubell de morralla per fer sopa costava poquíssim i on l’escórpora s’utilitzava només per fer el brou –el senyor Arzak encara no n’havia creat el seu pastís–. També sé que ja no s’organitzen les romescades d’abans, on et trobaves en Fraga Iribarne fent de tastador en qualitat de ministre d'“Información y Turismo”. Tot això ho donava per descomptat. El que no m’imaginava és el nivell de devastació sofert pel barri. I aquí és on aprecio els programes del senyor Ribas. No només informa dels paladars –de ciment armat, freqüentment– sinó que ens mostra, també, el desgast –sovint l’enviliment– que pateix la nació.

I si apel·lo al sentiment nacional, ara que parlo de cuines, és perquè crec fermament en la frase de Josep Pla “La cuina d’un país és el seu paisatge posat a la cassola”. Soc dels convençuts que una cuina nacional té un radi d’escassos quilòmetres. Aprecio positivament, en definitiva, que més avall del golf de Sant Jordi posar sofregit a l’arròs encara sigui considerat un sacrilegi.

El turisme i la incultura s’han apoderat de l’espai públic català. Els fogons no se n’escapen

El programa en qüestió es titulava 'El millor restaurant de cuina popular del Serrallo'. Si bé es curava en salut i defugia el “cuina marinera”, la lògica ens porta a deduir que el plat típic del Serrallo no hauria de ser, en cap cas, el 'boeuf à la mode'. Però la realitat és crua i el programa ens va demostrar que el millor que podem fer els catalans és no donar res per assumit. A la competició hi eren convidats quatre restaurant, tots ells regentats per gent que, tot i ser respectabilíssima, era completament forana al barri. Menys respectable era l’absolut menfotisme per les arrels de la cuina que, un dia, s'hi va practicar.

N’hi havia un que s’apuntava a la cuina bistró de peix. Innovadora, deia la propietària. Tant, que va presentar un pop de dimensions bíbliques fregit sencer. Produïa inquietud, ja que, amb un clar aspecte de protagonista d’'Àlien', hom temia que no fos el pop el que es mengés al comensal. Tanmateix, l’animaló va guanyar la batalla després de mort; vull dir que l’exercici mandibular del comensal va ser important. El segon restaurant, el guanyador, feia, els ho he de dir, una magnífica pinta. Un petit detall: era de cuina 'nikkei' –ja se sap, típica del Serrallo–, que, per si no ho sabien, fusiona dues cuines: la del Perú i la del Japó. Versió gastronòmica d’Alberto Fujimori. Un altre dels concursants era una 'trattoria' italiana que també feia molt bona pinta. El problema és que arribar al Serrallo i trobar-te un risotto o una 'insalata caprese' és tan desconsolador com anar a Palerm i que t’assalti una escudella amb carn d’olla. I finalment teníem el restaurant que es proclamava “típic del Serrallo”, cosa que, si la meva memòria no flaqueja, la seva carta ignorava olímpicament. Això sí, vistes magnífiques i disseny. Superficialitat. A més, presentar una suposada romescada –en aquest cas, una salsa de composició incerta– com a “sarsueleta” ja ens dona una idea de quin peu calcen.

La incultura general no va quedar enrere, i encara menys l’específicament gastronòmica. Un dels restauradors, per tal de comprovar si tocaven bé el peix al restaurant visitat, va demanar –estan asseguts?–... un carpaccio de salmó. Cal tenir pebrots! No es van quedar enrere els seus col·legues, que ignoraven què són els 'arancini' sicilians, i van assegurar que eren croquetes, però d’arròs. Suficient per donar-nos a tots plegats una idea de, quan seiem a taula, en quines desaprensives i insensates mans ens posem.

Total, el Serrallo de Tarragona no s’allunya ni un pèl de la despersonalització, de la desnaturalització, del país. El turisme, de naturalesa depredadora, la desídia, la incultura i aquesta actitud naïf que, toqui o no toqui, s’engresca infantilment amb la multiculturalitat i la fusió, s’han apoderat de la vida i de l’espai públic català. Els fogons no poden escapar-se’n. Personalment mai he observat una aberració tan acusada fronteres enllà. La sordidesa, total. La tristesa, indescriptible.

Més continguts de