Un traïdor com els nostres

Avui les poblacions europea occidental i russa volen mantenir bones relacions, i sembla com si els governants ho detestessin

La primera vegada que vaig desembarcar a Moscou vaig anar al cementiri de Kuntsevo i vaig demanar per la tomba de Kim Philby -el famós doble agent britànic-. L’administrador m’hi va acompanyar. Diuen que la figura de Philby havia inspirat la novel·la Calderer, sastre, soldat, espia de John Le Carré -a casa nostra traduïda com El talp-. I encara que aquest article porta el títol d’un altre dels llibres de Le Carré, sempre he trobat més precís l’original en anglès: Our kind of traitor [El nostre tipus de traïdor].

Visitant l’exposició sobre Kim Philby que, fa uns mesos, es va fer a la Societat Històrica de Rússia, a Moscou, em vaig adonar que, en el cas dels espies, la història queda en empat permanent. Per al bàndol receptor dels treballs, l’espia és un heroi, un patriota. Per als espiats, l’individu en qüestió és un traïdor. Això ha estat així des de Mata Hari, passant per Domènec Badia (Alí Bei), que va espiar per a Napoleó, fins a arribar a Hervé Falciani (l’informàtic que va vendre informació secreta de la filial suïssa de l’HSBC), que ha cobrat d’Alemanya mentre que, pel mateix fet, és perseguit a Suïssa. El tema no té solució.

L’enverinament de l’antic espia Serguei Skripal en territori britànic obre, al meu entendre, dues consideracions. Una d’errònia i superficial, que ja he exemplificat, i que fa referència als aspectes morals. No podem establir una discussió sobre bons i dolents. Ara Theresa May ha trobat 23 “agregats” de l’ambaixada russa a Londres que no hi feien res -tothom assumia que eren espies-. Els ha expulsats. Putin ha trobat els 23 britànics equivalents a Moscou, i els fa fora, també. Tampoc podem plànyer-nos que un espia hagi estat atacat -un espia mai deixa de ser-ho, almenys en el seu vessant de traïdor-. No vull, amb això, defensar els agressors, no siguem animals! Però que un espia pugui ser atacat hauria de ser tan assumible com que un bomber pugui patir cremades. El que sí que hauria d’amoïnar-nos és l’escalada de tensió, sense sentit, entre Occident i Rússia.

Hauria d’amoïnar-nos l’escalada de tensió, sense sentit, entre Occident i Rússia

L’anàlisi més assenyada sobre aquest tema l’he escoltat al senyor Vladímir Posner (periodista russo-americà). No ha estat intel·ligent parlar a Rússia de la manera com ho ha fet el govern britànic. Quan es donen ultimàtums amb presumpció de culpabilitat, com s’ha fet, és que s’espera que Rússia no respongui positivament. L’acció, doncs, demostra intencionalitat. No és accessori que el govern May estigui passant un període de feblesa i desprestigi, dins i fora.

Especialment lamentables són les declaracions del ministre d’Exteriors, Boris Johnson: “Probablement Putin va ordenar l’atac”. Probablement! No es pot utilitzar aquest llenguatge, ni aquesta actitud. L’agent nerviós pot haver estat proveït per Rússia, certament. O per qualsevol de les catorze repúbliques resultat de la implosió de l’URSS -Rússia té ara 145 milions d’habitants; l’URSS en tenia 290-. O per algun antic país satèl·lit. L’ordre la pot haver donat el govern rus, evidentment. O pot ser una venjança personal (les accions dels espies provoquen morts, no ho oblidin), o la d’un enemic de Putin, o la d’un oligarca ressentit... O, atenció, algú que vulgui aprofundir la divisió Est-Oest. Aquest atac provoca la unió d’Occident, que, en principi, és contrària als objectius pels quals s’acostuma a acusar Putin: crear divisió dins d’Occident. En qualsevol cas, mantenir Boris Johnson -un dels grans mentiders del Brexit- com a ministre d’Exteriors britànic és un error.

No sembla lògic que dos blocs que comparteixen model de societat estiguin enfrontats. Durant la Guerra Freda existia un conflicte ideològic. Avui, no. Estem davant d’una carència de representació democràtica evident. En tots dos bàndols. En l’època de Pere el Gran (1672-1725) la monarquia i una part de la noblesa russes volien que el país fos europeu. No pas la població -ni a Rússia ni a Europa Occidental-. Avui, al segle XXI, són les poblacions europea occidental i russa les que volen mantenir bones relacions amb quotidianitat. I sembla com si els governants ho detestessin. Aquest tema s’ha d’acabar.

No volem veure per què Putin ha guanyat de manera clamorosa les eleccions -el votant rus podria haver-lo fet fora-. Són diversos els factors. Mai hem volgut ser conscients de com estava Rússia a final dels noranta, quan ell va arribar al poder. Els recomano que accedeixin a l’article Life in Vladimir Putin’s Russia de la BBC, comprendran moltes coses. Abans, però, hauríem d’assumir que Putin és, també, resultat de la supèrbia i dels incompliments d’Occident, quan primer l’URSS (Gorbatxov) i després Rússia (el mateix Putin) ens van estendre la mà.