Un xoc desigual
Rere la declaració ahir de la independència de Catalunya hi ha una doble realitat que provoca sentiments enfrontats. D’una banda, hi batega el sincer esforç de tanta gent que s’ha mobilitzat i ha treballat honestament durant anys, de manera pacífica, aportant entusiasme i coneixement, fent possible el referèndum de l’1-O en unes intolerables condicions de repressió violenta. De l’altra, hi ha la trista evidència de les dificultats enormes que aquesta proclamació tingui resultats tangibles a curt termini, tant per la previsible i contundent resposta de l’estat espanyol com per la falta d’una autèntica capacitat del govern català de fer-la efectiva de manera immediata. Il·lusió genuïna i desconcert són, doncs, els sentiments contradictoris per a molts ciutadans davant d’aquest gest tan històric com fràgil, fruit més de la impossibilitat de trobar un interlocutor a l’altra banda -quedarà per a la posteritat la irresponsabilitat del govern Rajoy de no acceptar la mà estesa d’un Puigdemont disposat dijous al matí a convocar eleccions- que no de la convicció en les pròpies forces; fruit més de la dignitat que de l’estratègia política que requereix un interlocutor a la britànica.
La reacció de l’estat espanyol va ser ahir ràpida i contundent. Ferit en el seu orgull, parapetat en el dogma constitucional de la unitat d’Espanya. Ahir mateix, en virtut d’una dubtosa i temerària interpretació de l’article 155 de la Constitució, aprovat al Senat per una àmplia majoria (PP, PSOE, Cs), Rajoy no va dubtar a cessar tot l’executiu català -i 141 càrrecs de confiança-, a dissoldre el Parlament i a convocar eleccions per al 21 de desembre, que no es pot descartar que es pretenguin celebrar amb líders sobrianistes a la presó: ja hi són els de l’ANC i Òmnium i la fiscalia amenaça tots els líders polítics. En tot cas, Rajoy, en lloc d’apropiar-se per molt temps de l’autogovern -una gestió gairebé impossible-, s’apressa a posar les urnes autonòmiques que va evitar que convoqués Puigdemont. Amb la Generalitat a punt de caure sota el seu control (el d’un PP que a Catalunya només té un 8% dels sufragis), s’obre un panorama incert: el nou projecte polític neix dèbil i amenaçat, amb l’economia seriosament tocada, sense suports internacionals ni de la Unió Europea, amb un clima social enrarit i amb un estat en contra seva. Pot esdevenir un gest efímer o una inversió de futur i de dignitat. El seu màxim suport, el de la gent mobilitzada al carrer, no mereix passar de la il·lusió al desencís i mereix una resposta. Perquè estem davant d’un xoc desigual, el d’una realitat dèbil contra un estat fort que convocarà a les urnes els ciutadans mentre desmunta l’autogovern.
