75 anys després, Miguel Hernández segueix sent el poeta dels camperols

La futura llei de memòria democràtica establirà el 28 de març com el dia de la memòria i record de totes les víctimes de la Guerra Civil i la dictadura franquista

Aquest dimarts, 28 de març, es compleixen 75 anys de la mort de Miguel Hernández. El poeta, sempre reivindicat pels militants d’esquerres pel seu compromís amb la Segona República, ha necessitat el pas del temps per a esdevenir protagonista de l’imaginari col·lectiu valencià. El seu origen, la frontera sud autonòmica -exactament la localitat d’Oriola (Baix Segura)-, i la seva llengua, el castellà, han dificultat que assolís el simbolisme patriòtic de poetes com Vicent Andrés Estellés. Els dos, un en català i l’altre en castellà, són, probablement, els autors de versos més destacats del segle XX valencià. De fet, l’atzar quasi va fer coincidir el dia de la seva mort. En el cas del poeta de Burjassot, el 27 de març de 1993; en el de l’autor oriolà, el 28 de març de 1942.

La identificació de Miguel Hernández no es produeix amb la identitat nacional ni amb la lluita contra el franquisme (posterior a la seva mort). L’obra del també dramaturg arrela en els ideals de justícia social que va encarnar la Segona República. En els seus versos es narren els patiments de la gent humil: "Jornaleros que habéis cobrado en plomo sufrimientos, trabajos y dineros"; s’invoca a la revolta: "Cantando espero a la muerte, que hay ruiseñores que cantan encima de los fusiles y en medio de las batallas"; i es plora per la fam: "En la cuna del hambre mi niño estaba. Con sangre de cebolla se amamantaba".

Gran amic de Ramón Sijé, Miguel Hernández va començar a publicar poesies curtes en revistes com 'El pueblo de Orihuela' o 'El Día de Alicante'. Aviat, però, va ampliar els seus horitzons i en 1930 va viatjar a Madrid. Els cafès i tertúlies de la capital espanyola li van permetre capbussar-se en el moviment poètic de l'època i crear la seva obra. Quan va esclatar la Guerra Civil no va dubtar quin era el seu bàndol, i 3 anys més tard, de camí a l’exili portuguès, va ser detingut i sentenciat a mort. La seva condemna va ser commutada per una pena de 30 anys de presó però no la va poder complir, ja que el 28 de març de 1942 la tuberculosi no el va deixar respirar més en una freda cel·la del reformatori d’adults d’Alacant.

Llei de memòria democràtica i per a la convivència

75 anys després, el govern valencià continua recuperant el seu llegat. La llei de memòria democràtica i per a la convivència, que actualment està en fase de tramitació, establirà el 28 de març com el dia de la memòria i record de totes les víctimes de la Guerra Civil i la dictadura franquista.

 

El + vist

El + comentat