Literatura

"El robatori de nadons durant el franquisme va ser una activitat econòmica bastant lucrativa"

Vicent Usó publica 'No sabràs el teu nom', 31è premi de novel·la Ciutat d’Alzira 

Sota la màxima que "tot ha d'estar supeditat a la tasca d'escriure", Vicent Usó (Vila-real, 1963), que exerceix d'administratiu a la Generalitat Valenciana, ha aconseguit reservar-se tres hores diàries per a la creació i, a poc a poc, obrir-se camí en un món, el de la literatura, que l'apassiona fins al punt de dirigir tallers d'escriptura, col·laborar en programes de ràdio i promoure un club de lectura. Ara, amb No sabràs el teu nom ( Edicions Bromera), una novel·la que narra el robatori de nadons durant el franquisme, i que va ser mereixedora del 31è premi de novel·la Ciutat d’Alzira, s'ha confirmat com un dels protagonistes del moment especialment fecund que viu la literatura en català al País Valencià. 

Vicent Usó guanya el Ciutat d’Alzira de novel·la

¿Que prèviament el lector conegui el drama que pateix la protagonista reclama un esforç afegit per despertar el seu interès?

El robatori és només el punt de partida. En el cas de Carmeta [la protagonista], el que és rellevant és que durant dècades ha de conviure amb el dubte de si el seu fill és viu. En el cas de la seva filla, Balma, el seu conflicte és si creure la seva mare o creure un entorn que ho nega tot. Així que el silenci, la incertesa i una reflexió sobre la identitat són realment els temes sobre els quals pivota la novel·la.

¿Novel·lar sobre fets apegats a l'actualitat dificulta la feina d'escriure?

Tot té a vore amb la potència dels fets. Uns fets anecdòtics pots tractar-los d'una forma més lliure. Jo ací no podia afegir dramatisme perquè hauria sobrecarregat el relat, i llevar-n'hi hauria sigut injust. 

Cita un episodi especialment sinistre com l'intent d'extermini ideològic que va dur a terme el franquisme. El pot explicar?

El doctor Vallejo-Nájera era un psiquiatra afí al règim que va elaborar una teoria segons la qual el comunisme era una malaltia mental que es transmetia de pares a fills. Per tant, en la mesura que tallaren eixa continuïtat, estarien lluitant contra la propagació de la malaltia. De fet, els primers segrests de xiquets es produeixen en els camps de concentració que va crear l'exèrcit franquista conforme avançava pel territori. Allí van soterrar les dones republicanes i els van furtar els fills. Després a això li van donar una cobertura legal que els permetia llevar els fills a les dones a partir del moment que portaven tres anys a la presó, però després a aquests xiquets les mares els perdien el rastre i no els tornaven a trobar mai més. El que va passar és que es van adonar que les famílies receptores eren molt agraïdes i els feien donacions, i això va passar a ser una activitat econòmica i bastant lucrativa. 

I acabada la guerra van continuar amb el negoci.

Primer intentaven convèncer les dones que donaren els xiquets en adopció, algunes cedien perquè no veien viable criar-los, algunes feien un tipus de cessió temporal fins que estigueren en condició de fer-se càrrec d'ells, però després ja no aconseguien trobar-los i els deien que no sabien on estaven i, en altres casos, quan les mares es negaven a l'adopció, doncs els hi furtaven.

Quines complicitats socials calen perquè es pugui produir un fenomen així?

A l'Espanya franquista ens trobem amb una estructura política que no ho persegueix, que ho tolera. Però és un fenomen que no s'atura amb la mort del dictador, sinó que es perpetua fins als anys 90. Per tant, hem de parlar de connivències policials, judicials, administratives... Quan salta a la llum molta gent mostra incredulitat perquè no poden concebre que unes mongetes es dediquen a furtar xiquets.