ENTREVISTA

"L'agricultura valenciana s'ha d'adaptar al canvi climàtic"

Entrevistem Elena Cebrián, consellera d'Agricultura, Medi Ambient, Canvi Climàtic i Desenvolupament Rural de la Generalitat Valenciana

Elena Cebrián és enginyera agrònoma i està especialitzada en economia i política agrària. Des de juliol del 2015 dirigeix la conselleria d'Agricultura, Medi Ambient, Canvi Climàtic i Desenvolupament Rural. Una denominació llarga per a un pressupost que aquest 2017 no supera els 316 milions d'euros, l'1'78% de tots els recursos de què disposa una Generalitat Valenciana afònica de tant de reclamar un finançament.

Funcionària del ministeri d'Agricultura, Pesca i Alimentació des de l'any 1999, Cebrián ens rep al seu despatx del complex administratiu 9 d'Octubre, situat a l'antiga presó de València. Un edifici polidament restaurat, com és habitual en els immobles públics. El seu valor patrimonial genera una situació curiosa, i és que la impossibilitat de penjar amb claus qualsevol objecte origina despatxos plens de quadres al terra i parets immaculades. 

Després de la corresponent sessió de fotos i de beure un poc d'aigua, la consellera ens convida a iniciar l'entrevista. A l'altre costat del vidre, el tòrrid juliol mediterrani flirteja amb els 35 graus centígrads; a aquest costat, Cebrián, conseqüent amb el seu càrrec, manté l'aire condicionat a 26, tot i que reconeix que “a vegades fa calor”. Comencem doncs, parlant de l'origen d'aquesta perseverant xafogor. 

Disposem d'informació concreta sobre les conseqüències del canvi climàtic al País Valencià?

Sí. Hi ha molta informació, potser el que ens manca és posseir una síntesi per transmetre a la societat quins són els efectes. El Centre d'Estudis Mediambientals del Mediterrani té estudis boníssims sobre com ha canviat la pauta climàtica i meteorològica. El que ens falta és trobar un camí per traslladar eixa informació d'una forma més pràctica i comprensible i sense causar por, perquè tampoc és qüestió d'anar de catastrofistes.

Si la catàstrofe és certa, per què no?

El catastrofisme porta a la inacció, i jo crec que hem de fer un esforç per explicar que sí que es poden fer coses. 

Com?

Amb una informació bona i comprensible. Si tu ets una persona no informada, i per explicar-te el canvi climàtic et posen la fotografia de l'os polar pensaràs que és una cosa que està molt lluny o que tardarà molt de temps a afectar-te. I precisament el que hem de fer és traslladar que avui el canvi climàtic ja és un problema. L'actual freqüència de grans incendis o d'onades de calor en són exemples. O aquest hivern, que hem patit quatre temporals d'una magnitud que no es coneixia. Si mires una gràfica dels mesos de juny més calorosos comproves que n'hi ha algun corresponent als anys 90, però la resta tots són 2003, 2012, 2017... Constates que hi ha una freqüència. Ja no podem dir que és un problema del futur.

Les ciutats són l'espai on actuar contra el canvi climàtic

Quina és la situació de l'Estratègia Valenciana de Canvi Climàtic?

L'estratègia del govern anterior en aparença estava bé, però no es va aplicar. Nosaltres el que hem fet és una revisió completa perquè incorpori les qüestions energètiques, ja que canvi climàtic, aigua i energia han de tractar-se d'una manera integrada. També estem intentant que aquesta estratègia tingui indicadors que ens permetin avaluar el seu grau de compliment. I per això ens està costant un esforç molt gran refer-la: fer-la més realista, més mesurable i aplicable. En aquest àmbit també és clau l'urbanisme, la mobilitat a les ciutats i la gestió dels residus. El 80% de la població viu a les ciutats, i per tant, hem de ser conscients que és l'espai on cal actuar.

El bosc està brut quan les persones deixem fem

Dèieu que un dels efectes del canvi climàtic és l'increment de la freqüència de grans incendis. Un cop apagades les flames, sovint sentim declaracions de ciutadans que asseguren que el motiu del foc és que el bosc "està brut”. Què en penseu, d'aquestes afirmacions?

És un concepte que cal explicar millor. El bosc està brut quan les persones deixem fem. Aquí és quan cal netejar. El que sí que és molt perillós és la hiperdensitat de pins que té el seu origen en els incendis de fa 15 o 20 anys, després dels quals no es va treballar el bosc. Eixa concentració no deixa que els arbres tinguin una grandària adequada. A més, el pi no permet que prosperin altres arbres que són més autòctons. Les tècniques actuals ens diuen que allò que cal fer és aclarir parcel·les de bosc i no fer tallafocs lineals que deixen el sòl desprotegit, que és el recurs més delicat de tots. Ara, el que estem fent és reconduir la política forestal i de prevenció, crear més discontinuïtats en el mateix bosc, aprofitar antics conreus, abandonats o no, i usar les vies pecuàries i camins. Estem intentant que no hi hagi superfícies homogènies, sobretot de pi, perquè això és el que fa que els incendis es propaguin a gran velocitat. A més, les estructures de mosaic també ajuden a protegir els mitjans d'extinció que són els que es juguen la vida, ja que els permeten disposar d'espais de seguretat. No es pot ser reduccionista i dir que cal netejar. Allò que cal és veure què fa falta en cada estructura de bosc. Nosaltres en dos anys hem intervingut a zones on s'ha fet un aclarit o una retirada de material. Per exemple, en totes les zones afectades per les nevades d'aquest hivern sí que s'ha actuat. Allí s'estan netejant camins, perquè un camí sí que es neteja. Hem d'intentar no cometre els mateixos errors. Ara ja no es parla de repoblar o de plantar pins, sinó de facilitar la regeneració natural amb plantes autòctones, que són més resistents. 

Com actuar a les zones residencials integrades en espais forestals?

La major part dels incendis tenen l'origen en cremes agrícoles i en les zones residencials. Cal una gran tasca de conscienciació. Fins ara hem fet 54 xarrades a les 106 urbanitzacions amb més risc d'incendi. En totes aquestes zones sí que accepte el terme 'netejar'. On hi ha un xalet i a tres metres comença el bosc, sí que cal actuar. També tenen una responsabilitat els propietaris i els ajuntaments. I nosaltres. Cal canviar costums, apagar bé el foc després d'una paella, no fer certes cremes en els xalets, no deixar fem i vidres... 

Les entitats ecologistes denuncien que no s'està actuant amb la intensitat que caldria. Què podeu dir?

Tenim el pressupost que tenim, ja no sols per a prevenció sinó per a tota la conselleria. Açò també és una conseqüència de la mala gestió d'abans, de l'immens deute que tenim i del sistema de finançament. El segon trimestre del 2015, que eren uns comptes heretats del Partit Popular, teníem el pressupost de prevenció més petit que hi ha hagut mai. El PP va fer una retallada del 50% en quatre o cinc anys. Ara tenim 19 milions; jo sempre dic que no és suficient, però estem augmentant. Tant de bo tinguéssim més diners i tant de bo tinguéssim més personal, però és que per augmentar el personal des de Madrid haurien d'autoritzar-nos. Tots sabem allò que s'ha de fer, però fonamentalment és un problema de mitjans i de disposar de diners per poder actuar. Al País Valencià hi ha més d'un milió d'hectàrees forestals. Les nostres prioritats són les zones afectades per les nevades, les que van patir incendis i tenen una hiperdensitat perquè no s'hi ha treballat i els parcs naturals. Durant els pròxims tres anys es destinaran 13,5 milions d'euros a aconseguir boscos més madurs, i hem destinat 33 milions d'euros a la regeneració de zones forestals afectades pels grans incendis ocorreguts entre els anys 1994 i 2006 i entre els anys 2006 i 2012. Per exemple, al Racó d’Ademús tenim programada una actuació de fins a 27.000 hectàrees que van estar afectades pel foc en les dècades de 1990 i 2000. A més, estem preparant unes ordres d'ajuda per fomentar treballs forestals dirigits a afavorir una diversificació d'espècies, a fer que els boscos comptin amb discontinuïtats, a fomentar la reparació dels bancals de pedra seca que han contingut l'erosió, i també d'aprofitaments forestals com la mel, les resines, les aromàtiques, la biomassa i els productes forestals més enllà de la fusta.

Una altra crítica que hem sentit aquests dies és que encara no heu actuat a la zona de la serra d'Espadà que va patir un incendi l'any passat on es van cremar 1.600 hectàrees.

El que habitualment es desconeix és que en el Reglament Forestal s'especifica que en el primer any després de l'incendi allò que cal fer és observar la regeneració natural. És a partir del cinquè any quan es proposa la repoblació sempre que no vagi en contra de la regeneració natural. I és en eixe estadi de pins petits quan s'ha d'actuar per llevar exemplars i deixar-ne un nombre adequat. A més, després d'un incendi les màquines poden fer molt de mal. És una paradoxa, però potser no cal reforestar, el que cal és ajudar el bosc mediterrani que es recuperi.

Teniu èxit en la comunicació d'aquestes metodologies?

Ens costa moltíssim. Jo ho he explicat a les Corts, a les taules de concertació que fem després dels incendis amb els alcaldes i les associacions de veïns, d'excursionistes de les zones afectades pel foc. S'hi expliquen els procediments i és la taula de concertació la que decideix. Però la gent encara no ha assumit aquestes metodologies, no ens deixen explicar-nos.

I com esteu actuant en els boscos que han patit les fortes nevades d'aquest hivern?

Triturant la fusta fina i trossejant els troncs grossos. Allò que convé es triturar perquè eixes restes es descomponguin i també perquè ajudin a protegir el sòl davant l'erosió.

Pel que fa a les construccions existents a parcs naturals i zones protegides, quin és el full de ruta de la conselleria, enderrocar-les?

Ara mateix, a curt termini no podem perquè és molt complicat. Depèn molt de la situació legal en què es troba la zona, quins són els propietaris i quins permisos tenen. A curt termini no podem, però hem d'estar vigilants i si hi ha algun procés aportar tota la informació com a autoritat ambiental.

Però no preteneu promoure cap actuació?

En principi no. Tampoc estic segura que eixa iniciativa sigui nostra o de la conselleria d'Urbanisme. És un territori on conflueixen normatives diferents.

En el futur plourà molt més a la costa i de forma més intensa, i menys en l'interior

Una altra conseqüència del canvi climàtic és el canvi del patró de pluja. Quina és la situació de les reserves d'aigua?

Portem tres anys seguits amb una declaració de sequera a la conca del Xúquer i del Segura. Estem molt preocupats per les zones que es reguen mitjançant el transvasament Tajo-Segura, perquè els embassaments de capçalera estan molt malament. La confederació ha dit que tenim reserves per a l'estiu, però estem amb l'angoixa de cada any. Hem de continuar parlant de dessalació, però en aquest punt la clau la té el ministeri. Per afrontar aquesta situació estem impulsant, tot i que no sols depèn de nosaltres, l'ús d'aigua regenerada en l'agricultura. A hores d'ara, estem depurant 400 hectòmetres cúbics, dels quals  un terç es destina a regar cultius. Encara ens queda marge per sumar 100 o 120 hectòmetres que també es podrien reutilitzar a l'agricultura. Per fer-ho ens manquen inversions per a portar l'aigua i hi ha un tema jurídic per les concessions que hem de parlar amb les confederacions, entre d'altres aspectes.

Donada la constant reducció de recursos hídrics, el sud alacantí podria afrontar el futur sense el transvasament Tajo-Segura?

Jo crec que de transvasaments sí que n'hi poden haver, perquè els hiverns passats, i ja en un context de sequera, sí que es van fer, tot i que menys que fa 10 o 20 anys. Els regants han sabut acostumar-se a eixa menor recepció d'aigua. Al sud d'Alacant tenim uns graus d'eficiència elevadíssims, però hem de fer encara més esforços en el tractament i la gestió de l'aigua si volem continuar amb una agricultura i un turisme com el que tenim.

L'agricultura valenciana s'ha d'adaptar al canvi climàtic

És sostenible una agricultura de regadiu al sud d'Alacant?

El que jo sí estic convençuda és que a mitjà termini hem de plantejar-nos un model d'agricultura, en tota l'agricultura valenciana, que tingui en compte eixe nou context. És a dir, necessitem saber més del comportament vegetal en situacions d'estrès hídric, d'adaptació de varietats; normalment les autòctones són les que millor s'adapten. Ens cal un millor tractament del sòl, una política d'infraestructures hidràuliques més adaptades.

Els científics del canvi climàtic diuen que el patró de pluja canviarà. Sembla que plourà molt més a la costa i de forma més intensa, i que plourà menys a l'interior, que és on són els embassaments. És a dir, que necessitem més infraestructures més petites a la costa. Per exemple, això s'ha vist en els temporals d'aquest hivern, on hi hagut una quantitat enorme d'aigua que no s'ha pogut recollir. De fet, el nivell dels embassaments es va incrementar només un 1% o un 1’5% durant aquests episodis. No tenim eixa capacitat de recaptació a les zones de costa. Durant aquests episodis totes les marjals com l'Albufera van fer un gran paper de protecció i de regulació. Eixa és la infraestructura natural que hem de protegir i que ens pot protegir en el futur.

Necessitem que consumir millor no sigui necessàriament consumir més

El termini inicial per a posar en marxa el programa de retorn d'envasos era 2018. Fins quan es posposarà?

Ara mateix és difícil dir-ho perquè tota la tramitació prèvia a una llei, tant la interna com després la de les Corts, té un tempo que no controlem nosaltres. I per tant, millor no donar un termini.

Podeu avançar quin serà el model final?

Encara no està definit. L'important és que el diàleg continua. Hi ha moltes possibilitats obertes perquè la norma ha anat modificant-se en funció de les dificultats que anaven trobant els comerços, la indústria o els distribuïdors. És evident que tenim un problema de residus, no sols d'envasos. Tenim molts abocadors incontrolats a molts pobles, abocadors grans com la Murada o la Basseta Blanca a Peníscola, el problema de la la incineració... Veritablement, la gestió de residus és un repte ambiental de primera línia.

I com gestionem el fem orgànic?

El repte més gran que tenim és incrementar el fem que es tracta i reduir el percentatge de rebuig. La normativa europea fixa que en 2020 hem d'aconseguir disminuir el rebuig que portem a l'abocador al 40%, un percentatge que, a més, anirà baixant amb els anys. Nosaltres ara estem al voltant del 50%. És un objectiu que no és fàcil i tot Europa té un repte en aquest aspecte. Necessitem canviar les pautes de consum, allargar la vida útil dels productes i incrementar el reciclatge. També és molt important la separació del fem orgànic, perquè si t'hi fixes, en les cases, allò que preferentment va en el poal del fem són residus de menjar. A la ciutat de València, on s'han iniciat experiències a dos barris han anat molt bé. I això és molt important perquè si disposem de l'orgànic separat podem fer tot el procés de compostatge. Ara mateix no podem perquè té molta barreja de metalls i plàstics i en conseqüència no es pot utilitzar a l'agricultura o per realitzar aportacions al sòl, ja que ací tenim molta falta de matèria orgànica.

Si hem d'invertir tants esforços a reciclar, no seria millor reduir el consum?

La clau és aconseguir un canvi de mentalitat, que consumir millor no sigui necessàriament consumir més. El que passa és que estem en una societat que sembla que no vaja per eixe camí, per això és molt important l'educació ambiental que es proporciona als xiquets en les escoles. Vivim en un món de moltes desigualtats i veiem que els països més desenvolupats, amb els Estats Units en primera línia, tenen un consum excessiu.

Parlem del bacteri de la xilel·la que ja s'ha trobat a dos parcel·les a la comarca de la Marina Baixa. Quines possibilitats hi ha reals de controlar-lo?

Qualsevol persona que ens porta una planta, aparentment inofensiva, pot portar la malaltia, perquè el bacteri té una transmissió per dues vies, o mitjançant un insecte o per la via del material vegetal infectat. Tot apunta que el material vegetal ornamental procedent d'algun viver ha sigut la via de dispersió a Europa. Tenim l'avantatge que al País Valencià disposem de més de 1.100 punts de mostreig per prevenir la mosca del Mediterrani, que ara també podem aprofitar. Les mesures que es posen en marxa un cop detectat un cas són perimetrar la zona i fumigar en un radi de 100 metres, destruir l'arbrat en eixos 100 metres i en el radi de 10 quilòmetres immobilitzar cautelarment tot el material vegetal. Cal dir que estem preparant una ordre d'indemnitzacions per als llauradors a qui se li destrueix el cultiu, perquè és important explicar que si els llauradors detecten els símptomes i ho comuniquen hi haurà una ajuda per a ells.

Coneixent el que ha passat a Itàlia i les illes Balears, és optimista respecte a la contenció de la malaltia?

Jo sóc cautelosa. Aspirem a contenir-la. Crec que podem controlar-la molt millor que a Itàlia, perquè allí al principi no varen relacionar els símptomes que patien els arbres amb el bacteri. La malaltia el que li genera a l'arbre és una debilitat molt greu i a Itàlia varen pensar que la situació de l'arbrat era conseqüència de la sequera, i quan el varen detectar era ja molt tard. Hagueren d'aplicar les mesures de la Unió Europea que són eradicar -destruir tot l'arbrat-, i clar, va ser un desastre. A les Balears la detecció va ser en un viver i, per tant, té pinta que el motiu va ser la manca de controls fitosanitaris en frontera. Ací també podria ser una situació semblant. Nosaltres hem denunciant la importància dels controls fitosanitaris. Ho han demostrat la xilel·la, que està als Estats Units i el Brasil, o el morrut roig, que va entrar en una importació descontrolada de palmeres. Hem d'insistir sobretot a Europa, on no tenen la sensibilitat de la vulnerabilitat que té l'agricultura mediterrània a aquest tipus de plagues. D'acord que estem en un món obert i que el mercat és global, però cal disposar d'unes regles de joc.

Podem revertir l'abandonament del món rural?

El despoblament del camp i l'atracció que generen les ciutats són una tendència que respon a molts factors, no sempre controlables. Hem de disposar d'una política que intenti equilibrar aquesta situació, perquè la dualitat que tenim s'està incrementat i és cert que tenim molt pobles d'interior en risc de perdre tota la població. Aquesta és una tasca de tot el Consell perquè la gent se'n va perquè no té les oportunitats econòmiques o de treball de què disposa a la ciutat, o en el cas valencià, a la costa. La gent se'n va també perquè no té una dotació de serveis fonamentals. Els primers: l'educació, la sanitat i el transport. Però fins i tot, també per oci, perquè la vida no és solament treball. També has de tenir una xarxa social. Per això jo sempre insisteixo que el desenvolupament territorial té una part de rural, però no tota, i dins del desenvolupament rural una part és agrària, però no tota. L'agricultura o la silvicultura, que és la gestió forestal, pot ser un sector econòmic important, però no pot ser l'únic, perquè si és l'únic no pot tenir la força suficient per revitalitzar una zona sencera. Per això ens cal una política transversal.