El 'Chaflán' d'Abelardo Muñoz

ValènciaEls inicis d'Abelardo Muñoz van ser els d'un reporter "amb un coet al cul", un redactor afamat de carrer i al·lèrgic a la moqueta institucional. "Sempre he sigut un estrany", subratlla aquesta veu d'extraradi que lamenta que el periodisme sigui un món "ple d'enveges".

Amb els anys, i els mals d'esquena, Muñoz ha esdevingut un cronista cultural, "que és una feina més tranquil·la". La maduresa també li ha permès aprofundir en el seu veritable amor, els llibres, i acostar-se a allò que "sempre he volgut ser, un escriptor". Reconegut per la seva veu literària, subratlla la importància que té la lectura en la formació del periodista i orgullós de l'herència moral llegada pel seu pare, "un republicà il·lustrat però no superb", reivindica.

Ara, editat per la Institució Alfons el Magnànim, ha publicat 'Chaflán', el número set de la col·lecció 'Papers de premsa', que pretén rescatar una selecció de les millors columnes que ha escrit a la cartellera 'Túria' entre els anys 2012-2016. L'obra de Muñoz se suma així a la d'autèntics pontífexs de la premsa valenciana, com Joan Fuster amb 'Notes d'un desficiós' o José Vicente Aleixandre amb 'La inteligencia a sus pies'.

Per acabar, un breu tast, concretament un retrat del Carme de València, aquell barri "antiguo, un laberinto medieval a un paisanaje pegado, érase un enclave protohistórico, de encanto superlativo. Y, ahora, en el dintel del milenio, un espacio castigado, un ecosistema urbano en decadencia gracias a la saña demoledora a que le somete la gobernanza de la ciudad. Ese barrio se muere, o lo quieren matar. Es como una vieja piel de carnero estirada por sus extremos. Los unos lo quieren barrio residencial, para especular con él, los otros, los más, aspiran a preservar su espíritu bohemio, un pequeño West End o Portobello mediterráneo. El barrio de las fachadas cadavéricas, los solares de gatos y los rincones de botellón, el de las esquinas apestosas de meados, las casonas centenarias, los tugurios saturnales, las fiestas y los alaridos, de los viernes gaseosos... se resiste a morir".