Forners de Peramola

Prop d'un deu per cent dels forners de Barcelona eren descendents de Peramola

Històricament parlant, Peramola ha estat i és terra de forners. Si a Nargó els joves en edat de treballar s'encaminaven majoritàriament cap a agafar lo rai, a Peramola la tradició els portava als forns de pa de la capital catalana. Aquests dos oficis eren la sortida laboral més freqüent dels cabalers de sengles poblacions. Es calcula que durant una bona part del segle passat prop d'un deu per cent dels forners de Barcelona eren descendents de Peramola. Gent jove que probablement hi havien arribat com a operaris i que, amb els anys i moltes suors, havien acabat establint-s'hi pel seu compte. Jo mateix solia anar a un forn ―el forn Erill d'Hostafrancs― els amos del qual eren peramolins. En aquella època la dita « No hi ha cap militar que no sigui gallec, ni cap forner que no sigui de Peramola» era ben viva i coneguda a la ciutat comtal. A més a més, és ben curiós que la muntanya més representativa de Peramola sigui la del roc de Sant Honorat, sant que és el patró dels forners, i de passada, de l'antiga baronia peramolina.

He pensat tot això en llegir el magnífic llibre publicat per Josep Espunyes a Edicions Salòria, Els Jou, els Capell i els Esteve de cal Forner de Peramola, un treball imprescindible per a conèixer una mica més i millor la història i les formes de vida de la comarca i del nostre país. L'obra parteix d'un estudi sobre la genealogia de la seva família publicat d'una manera incompleta l'any 2013. Espunyes ens hi parla d'una nissaga de forners, documentada des de fa més de sis-cents anys, que gira al voltant de la casa pairal i de la masia del Forner, llocs on els cognoms Jou, Capell i Esteve es van anar succeint al llarg del temps.

L'autor, a més d'un minuciós arbre genealògic, ens hi ofereix pinzellades de la vida de Peramola a través del temps. El pas del forn de la Vila a forn de l'Ajuntament, després de 387 anys de regentar-lo la mateixa família, i la manera com aquest, a partir d'aquell moment, es subhastava públicament; les formes de vida de pagès d'aleshores; la matança del porc; el pas del camí de bast al tractor, passant per la construcció dels propis carros; la descripció d'algunes fonts dels volts de la masia; la decepció i el dolor de no haver pogut recuperar la casa pairal; el retorn a Peramola dels Esteve; el paisatge de la vila...

D'entre tots els fets que consigna, tres m'han cridat poderosament l'atenció. El primer, el cas d'en Josep Esteve i Capell que, com un personatge digne de  Cien años de soledad, va sobreviure, amb tarannà liberal, les tres guerres carlines. El segon ─i no pas per això menys important─, el de mossèn Miquel Jou, que l'any 1624 ─al primer terç del segle XVII!─ ja va fer diverses donacions a la vila de Peramola, entre les quals cal subratllar les deu lliures de l'època destinades al mestre de minyons «perquè vol que els minyons peramolins aprenguin a "llegir, scriure y la doctrina cristiana quiscun dia"» I, finalment, el fet que a Peramola hi existeixi una tradició documentada (des de fa més de sis-cents anys!) de la manera com es produïa el pa per a la població. No és gens estrany que, amb aquests precedents (el del nom del patró de la vella baronia, el del nom del seu turó més emblemàtic, que és el del patró dels forners, i l'existència d'aquest relat cronològic tan perfectament documentat) el destí de molts joves peramolins fos el de dedicar-se a la producció de pa i que, encara avui, el pa de Peramola gaudeixi d'un justificat prestigi i sigui tan ben valorat a tota la comarca.

El + vist

El + comentat