No tot són avets

A vegades ens cauen al damunt situacions impensables, abans com ara

A voltes tot sembla inversemblant. A voltes la realitat es fa irreal i les coses que passen tenen un caire inquietant i fins i tot teatral o incomprensible si no sabéssim que la ficció sempre es queda curta. Jo diria que ara, com abans, patim esquizofrènia delirant d'alguns estaments oficials que porta a veure allò que no es veu ni es pot imaginar com a autèntic. I a vegades ens cauen al damunt situacions impensables, abans com ara.

Aquestes podrien ser dues mostres. Havíem marxat l'estiu de 1962 per anar a la vall d'Ordesa, primer amb la decisió de pujar al Mont Perdut i als Posets. I ens encaminarem fins a la cascada de la Cua de Cavall. Anàvem molt carregats i la pujada per les Grades de Soaso se´ns va fer força pesada. Al costat de la cascada final vam enfilar la ferrada per remuntar la paret de la Cua de Cavall i enfilar-nos cap al refugi de Goritz. L'arribada, ja a l'entrada de fosc, va resultar un xic complicada. El refugi era ple i a penes podíem jeure per terra. Però tal com estava previst, l'endemà en clarejar ens vam dirigir al Mont Perdut, que vam aconseguir cap al migdia. La baixada pel costat del llac glaçat ens va resultar fàcil i a mitja tarda tornàvem a Goritz, ara amb una millor ocupació, el que volia dir que vam dormir en lliteres.

Però l'endemà un canvi de temps inesperat ens va deixar un pam de neu i decidirem de reposar. Un altre dia vam fer camí vers el cim dels Posets, sempre trepitjant la neu que es resistia a marxar. Havíem complert el primer programa i un dia radiant ens va convidar a seguir el nostre pla que era anar al balcó de Pineta i intentà baixar fins a la seva vall. Un camí relativament costerut però llarg per la cornisa ens va aconsellar de fer un bivac d'alçada a més de 2.800 metres per reposar i esperar l'endemà per fer la baixada, més aviat desgrimpada, fins a la vall. Érem una vintena d'escoltes del Clan de l'Agrupament Abat Marcet, dirigit pel cap i mossèn Matas; aquell bivac molt fred i ventós el vam passar a cobert del sostre de la tenda, gairebé tocant el terra. Va ser la nit que jo havia bivaquejat a més alçada i tot i tenir un sac de plumó comprat a París, el vent i el fred es feia sentir vivament.

L'endemà vam iniciar la baixada; en alguns trams ens vam encordar i a mitja tarda vam arribar a baix de la vall de Pineta, on ens esperaven per sorpresa nostra mitja dotzena de guàrdies civils metralleta en mà, que ens apuntaven. Va ser una arribada accidentada: "Manos arriba; no se muevan". Vam tenir por, força por, i el tracte va ser com si fóssim presoners de guerra. La Guàrdia Civil ens va encanyonar i obligar a tenir les mans enlaire tot demanant-nos els documents d'identitat. Mossèn Matas va identificar-se com a capellà i tot i això, continuaven apuntant-nos amb els fusells; encara vam trigar uns minuts de tensió i fins i tot van escorcollar alguna motxilla. Acabat aquesta benvinguda a la vall de Pineta, ens van preguntar d'on veníem i estranyant-se que haguéssim pogut baixar quasi pel dret. Aparentment controlada la situació, la Guàrdia Civil es va convèncer que no érem ni maquis ni contrabandistes, i ens van deixar acampar a la llera del riu. 

L'endemà, cansats, vam iniciar el camí de Bielsa i d'aquí amb autobús fins a Graus, on durant gairebé sis dies vam recórrer els poblets que hi ha fins a arribar a Binéfar. Caminàvem des de la posta del sol, fins a mitjanit i bivaquejàvem fora dels pobles prop de les hortes, on trobàvem més fresca i ombres durant el dia. I ningú ens va visitar ni ens va aturar. Estàvem impressionats encara per la rebuda de Pineta. Per això Arribats a Binéfar alguns van tornar amb tren i altres com jo ens vam estar a la carretera fent autoestop cosa que ens va costar més d'un dia d'estar a les cunetes esperant que algun camió volgués baixar-nos fins a Barcelona.

Vers l'any 1966 vaig passar un any a la Ciutadella de Jaca, on m'havia enviat l'exèrcit per realitzar el servei militar. Allí érem pocs i el contacte amb la natura va ajudar a passar aquells mesos plens d'angúnia i tenint paciència de la situació. Els militars estaven prou esverats perquè es deia que per la rodalia voltava el maquis i a les nits de guàrdia ens donaven una dotzena de bales a cadascú , per si de cas...

A Jaca podíem sortir cada tarda unes hores per passejar i els caps de setmana em deixaven lliure i podia dormir tres nits en una habitació sense llit que havia llogat a l´altra banda de la vila. Si havia nevat gaudíem del paisatge. Fins i tot amb un amic anàvem a Candanchú a fer una esquiada. Estava prohibit, però ho provàvem. Alguna vegada vaig baixar a Barcelona fent autoestop sabent que no podies sortir de la zona. Per felicitar una cosina meva que es casava, vaig posar un telegrama que deia: "Perdut en mig Pirineu, us desitjo veritable joia i felicitat; Alfred". El telegrafista feia una cara d'estranyat i em va preguntar: "esto està escrito en francés ?". "No, en catalan", li vaig dir. "Ah! bueno", em va contestar. Aleshores va ser quan em va dir que no es podien enviar telegrames "si no estan escritos en castellano", però hi va afegir que com que s'enviava lletra a lletra no cal saber quina llengua és. I així va ser. I el telegrama va arribar a temps. Això és el que us volia explicar. Ara d'autoestop ja no se´n fa tant, però alguns fets són molt semblants i reiteratius al que passa ara. A voltes tot és igual...

El + vist

El + comentat