Pseudopageses i malabaristes

La gent ens diu: “i què fareu? Continuar amb la tradició familiar? Honrar la memòria del vostre pare?” I nosaltres: no ho sabem pas el que farem, prou feina tenim

El meu pare era pagès. A la seva manera, clar, però amb una passió i un amor infinit pels animals i per la terra. Si dic era és perquè, malauradament, ja no el tenim amb nosaltres, per culpa d’un maleït accident amb un tractor. Va ser com tancar els ulls: ara hi és, portant bales amunt i avall, i ara ja no. I l’endemà, la meva germana i jo ens trobem que els gossos tenen gana i que cal tancar l’aigua. I tot i haver-ho mamat tota la vida, si ens fan un examen no passem ni del 3. 

Al principi les veiem de tots colors: intentem punxar un toro i li deixem l’esquena feta un cromo. Se’ns escapen trenta vegades les vedelles, ens fan anar com volen. Ens fotem ben xopes amb els aspersors mentre intentem esbrinar quin és el circuit bo. Mentre anem provant també anem aprenent, i ens va picant el cuquet. 

La gent ens diu: “i què fareu? Continuar amb la tradició familiar? Honrar la memòria del vostre pare?” I nosaltres: no ho sabem pas el que farem, prou feina tenim. Amb pocs mesos ens convertim en pseudopageses i en malabaristes, mirant de combinar les nostres feines i el teletreball amb les noves ocupacions. 

Finalment, amb molta ajuda, unes quantes picades als dits amb el fil i alguna nit amb l’ull mig obert per mirar si pareix alguna vaca, hem arribat a una conclusió natural: i si ho provem? Que potser d’aquí quatre dies haurem de plegar el xiringuito, però ho haurem intentat. Que no, que no ho fem per honrar la memòria del nostre pare. Que ho fem perquè ens fa felices, i perquè és el que ell ens deia: heu de fer el que vulgueu, el que us faci felices. Això sí, veient-nos es deu estar fotent un bon fart de riure