Som molts els que un cop passada la Festa Major ja tenim la vista posada a la Fira de Sant Ermengol (que indiscutiblement són els millors dies de l'any a la Seu d'Urgell). Amb el pretext de la pandèmia que s'arrossega durant mesos, no s'ha pogut programar l'activitat normal d'una fira. Tot i que el salt al món online és una bona resposta, aquesta no supleix ni de bon tros els efectes negatius de retallar la fira a la mínima expressió (salvant els formatges i alguns productors de proximitat).
Amb una prudència extremada, i basant-se en els capricis de l'algoritme de risc de contagi, s'ha cregut convenient prescindir de la resta de productes artesanals: roba i calçat, alimentació, joieria, ceràmiques... Amb la decisió s'espera evitar, Déu no ho vulgui, una situació de descontrol que col·lapsi el nostre hospital infraequipat i infrafinançat (on no hi ha cap ingressat en el precís moment que escric aquestes ratlles). Fent-los fora de la fira, els artesans perden la mica d'oxigen necessari per mantenir-se en un sector sense ingressos fixos, vacances, cobertura per baixa, o ingrés d'atur. I és que fora del caliu de l'administració hi fa molt fred. Se'ls ha informat que aviat s'obriran les inscripcions pel 2021, en mig d'una crisi on potser hauran plegat per no perdre més diners i quan potser el plat a taula l'haurà de posar el banc d'aliments. Els artesans, així com el sector de la cultura, són l'escalafó professional més baix de la societat, on la vocació ha de ser prou forta per compensar una condemna a la precarietat, i on la seva feina es confon amb les manualitats i els passatemps.
Aquest menysteniment fa que mentre duri la pandèmia siguin els primers sacrificats, encara que la seva activitat sigui tan perillosa com qualsevol altra. S'hi afegeix l'absurda fixació en eliminar les activitats a l'aire lliure -com s'ha vist també amb el mercat setmanal-, quan s'ha demostrat que amb mesures de control es poden dur a terme amb seguretat (vegeu l'exemple sinó de la Fira del Llibre del Pirineu). Tot plegat fa que em pregunti si hi ha por que aparegui una parada de ratpenats que sigui focus de contagi. Amb un mes de marge hi ha temps per a la rectificació. No es té prou en compte que les mesures profilàctiques per combatre el Covid tenen efectes devastadors pels sectors més fràgils amb qui s'està sent més estricte -com deia, cultura i artesania al capdavant-. No són uns danys col·laterals, sinó les conseqüències d'un menysteniment a activitats professionals considerades "menors".
Aquestes sagnies per sanar-nos de la pandèmia ofeguen el nostre teixit social, ja que l'adaptació al món digital no compensa les restriccions del comerç al món real, fora de les pantalles. S'afirma que amb els successos de la pandèmia molta gent pujarà al món rural fugint de la ciutat; però malauradament aquí no es viu de l'aire, i el despoblament no es revertirà si no hi ha oportunitats laborals de qualitat. Amb la successió de crisis es perd un llençol a cada bugada, i com va passar fa 10 anys, quan les coses van mal dades, la gent busca oportunitats a la ciutat o a l'estranger. És per això que per frenar el cop que està venint ens cal diversificar l'economia, prendre'ns seriosament el sector cultural i els artesans i cuidar-los, ja que són els primers a pagar els plats trencats pels contagis de restaurants i puticlubs.
