La filla única o els mil models de família

Un cúmul de casualitats va fer-me topar amb Guadalupe Nettel

He descobert una nova autora, i últimament això constitueix una de les coses que m'alegren, que em fan feliç. La seva última novel·la em va cridar l'atenció en una de les taules de recomanacions d'una llibreria de les meves habituals, cosa que corrobora la importància que té on s'ubiquen els volums per atreure les mirades lectores àvides de noves veus. El dia següent, en obrir el diari vaig trobar una ressenya sobre la novel·lista i sobre la novel·la que jo acabava de comprar. Fins aleshores no les havia sentit a nomenar mai, ni l'una ni l'altra. Si la informació m'hagués aparegut al mòbil o en un diari digital hauria pensat que era un parany obra dels maleïts i antipàtics algoritmes que ens tenen vigilades. Un cúmul de casualitats, doncs, va fer-me topar amb Guadalupe Nettel, una escriptora mexicana més o menys de la meva generació.

Al vespre, abans d'endinsar-me en la lectura de la meva nova adquisició, els meus fills em van reclamar l'hora del conte que és aquell moment tendre en que ells es fan grans i jo aprenc a tornar a ser petita. Plegats, vam obrir la porta al món a través d'una d'aquestes meravelles de llibres infantils de gran format: Jo i el món, una història infogràfica, de Mireia Trius i Joana Casals. Un dolcíssim regal de la madrina del més petit que acaba de complir anys. A la segona pàgina d'aquest particular atles hi trobem un calidoscopi dels models de família que existeixen i quina representació tenen en els diferents continents. No és una sorpresa que famílies de cinc fills o més es trobin sobretot a l'Àfrica i que el món occidental es limiti a poc més d'una criatura per ventre. Però el que és curiós son les mil combinacions que planteja el llibre com un mosaic màgic obert a totes les possibilitats de la combinatòria. Mare sola i fill, pare sol amb dues filles, àvia amb fill i net, mare amb fill i parella nova sense descendència, dues mares i tres filles, pare amb filles una setmana al mes i sol la resta, tieta amb nebot, i així fins un infinit de tipologies de família que conviuen i contrasten amb el clàssic estàndard de pare i mare, nen i nena (rossos, si pot ser) somrients i amb gos.

L'amor pot adoptar milers de formes i la llar, la "màtria", pot conformar-se de moltes maneres fins i tot fora dels lligams sanguinis. I això és justament el que em trobo quan les criatures ja dormen i em passo a la literatura adulta. Nette reivindica a través d'un dels personatges de la novel·la  La hija única, que " les famílies biològiques son una imposició, i ja va sent hora de dessacralitzar-les". Segons ella no hi ha motiu per resignar-s'hi si no funcionen.

Així que l'autora mexicana no es conforma amb res, i és per això que es diu d'ella que és lliure, que lluita per eliminar dogmes caducs i veritats heretades. Ella parla des d'un Mèxic urbà i perillós on s'hi desenvolupen vides complicades que impliquen una parella amiga amb un embaràs i maternitat difícil, una mainadera vocacional, una veïna víctima de violència sexual, un nen traumatitzat i una mare que es fa feminista a la tercera edat. La Laura, el personatge que Guadaluppe s'inventa per explicar en primera persona la història de tot aquest trencaclosques, és la pega que enganxa, qui cus els llaços, qui, foragitant els patrons preestablerts i burlant-se del que se suposa que s'ha de fer, deixa fluir. I aquest deixar-se anar la condueix cap a casa, cap a la construcció d'una sòlida família. Nous models amb que  Mireia Trius i Joana Casals podrien jugar si fan una segona part del seu atles particular on hi fan cabre milions d'històries petites i diverses dins un món gran, ample, ric i complex.

El + vist

El + comentat