Pioners autèntics

Què és un mitjà de comunicació, avui en dia, sense versió electrònica? Em refereixo, especialment, als mitjans de comunicació informatius. Som en una era en què la tecnologia ens permet publicar amb immediatesa, cosa que sabem que de vegades és traïdora; publicar sense límits d’espai; acabar amb el caràcter efímer de les emissions hertzianes i burlar quilòmetres i fronteres. I tot això, sense costos astronòmics i amb viabilitat econòmica. Qui hi renuncia, actualment? Fa 25 anys això no era tan evident. Molts mitjans de comunicació recelaven de la publicació de notícies a internet com si fos una mena de competència deslleial envers al paper. Era impensable estrenar un programa de televisió o de ràdio abans per internet que en antena. I ja no parlem dels continguts elaborats específicament i únicament per la xarxa! Els dubtes també raïen en la rendibilitat d’apostar per aquest nou canal de difusió mentre es començava a ensumar una nova entrega d’aquell ‘Video killed the radio star’, amb un nou protagonista empunyant l’arma.

Quan tots aquests dubtes encara eren a les beceroles, algú es tirava a la piscina. I ho feia com un dels pioners mundials, i en català. El maig del 1995 naixia Infopista, el primer directori de serveis d’internet en la nostra llengua. Som en una època en què internet és lent i car, però amb tan sols un any aquest portal arriba a tenir 1.500 webs indexats i suma uns 400 usuaris diaris. Suposem que algú ja flairava que allà hi havia una via de negoci, perquè Telefònica de seguida va crear una cosa semblada anomenada, curiosament, Infovía. Però aviat, els impulsors d’Infopista van ser més hàbils, més atrevits, més innovadors i van reconvertir aquell portal en un dels primers diaris nascuts directament en el món digital, sense precedent com a mitjà de comunicació tradicional: Vilaweb.

I tant, que n’era d’atrevit, el projecte de Vilaweb, si ens remetem en aquell context. Tal com descriu avui un dels seus fundadors i director, Vicent Partal, “Vilaweb ha obert camí a moltes coses, no solament a un model de periodisme nou i millor”. Parlem d’un mitjà de comunicació que ha estat capaç de crear un nou paradigma de producte i d’empresa informativa. Ras i curt: un pioner que ha superat totes les crisis que han hagut de capejar els mitjans de comunicació aquests darrers 25 anys incloent-hi la del coronavirus, davant la qual ni tan sols han fet cap expedient de regulació temporal d’ocupació (ERTO). Avui segueix sent una referència del bon periodisme, suma la xifra gens menyspreable de 19.000 subscriptors i té 2,3 milions de visites mensuals.

Vilaweb és un pioner segurament a escala global i Partal reivindica que vol que sigui un dels millors diaris del món. Alhora, no renuncia a la qualitat alhora que ha estat i és el que és sense renunciar a la seva llengua, el català, i sense explicar el país i el món des d’una òptica de països catalans. Per prendre consciència del valor de la gesta no cal perdre de vista que la primera acció estratègica de la Generalitat de Catalunya a internet, el 1996, fou el cercador Olé: en castellà i amb un nom no gaire genuí, catalanament parlant. Tot i així, Partal i la seva sòcia en aquest projecte, Assumpció Maresma, pensaven i pensen en gran, sense pensar que la seva llengua pugui ser un obstacle, sense pensar que el català no pugui ser digne de tenir un dels millors diaris del món; sense pensar que el primer diari digital de la península ibèrica no pogués ser en català o sense pensar que el català no pogués ser l’idioma en què havia de néixer un dels primers diaris estrictament digitals del món. Sense pensar que per fer quelcom innovador, ser un referent i tenir èxit calgui apostar per una llengua que no sigui la teva i calgui renunciar al marc mental territorial propi. En definitiva, que sense intenció de deixar de ser un mateix, de ser autèntic.

Tenia pendent dir-ho des d’aquí: per molts anys, Vilaweb. Per molts anys, pioners autèntics!