Per un refugi pirinenc de mots

Seria molt convenient que fóssim capaços de revalorar els nostres mots més autèntics i mantenir-los

En alguns illots del Pirineu encara hi queden uns quants padrins i padrines que parlen un català del d'abans, del d'abans de la gran invasió televisiva i mediàtica, vull dir. Sempre que em vaga procuro enraonar-hi una estona i no paro d'aprendre-hi. Un dia vaig viure una coincidència que em sembla que és molt il·lustrativa. Acabava de llegir les lamentacions d'un prestigiós lingüista barceloní sobre la manca d'un mot català equivalent al del castellà «chulada». Tot just sortint de casa, em vaig trobar una veïna que ja deu passar dels 90 anys, però que encara té una energia, una memòria i una agudesa verbal, que ja voldrien molts de més joves. Traginava algun fòtil a la faldada del davantal i se la veia cofoia. Quan em va veure se li va il·luminar la mirada i va desplegar el davantal als meus ulls. «Fixa't quina miroia de rovellons m'han donat a cal X.!» La paraula miroia va recórrer com una guspira els circuits que em portaven als meus records més llunyans. Miroia, quina paraula més bella i més expressiva, tant viva i funcional ahir com arraconada i gairebé oblidada avui!
Encara que potser costi de creure, hi va haver un temps que en aquest país recuperar el sentit i la forma de les paraules ―salvar el mots i retornar el nom de cada cosa― era considerat socialment un valor.

Des dels anys 70 a la primeria dels 80, amb discreció, constància i bona harmonia, vam recuperar col·lectivament força dels mots que la Dictadura franquista ens havia arrabassat i substituït per la força de les seves múltiples armes. El «recreo» va tornar a ser el pati o l'esbarjo; un «bussón», una bústia; un «sello», un segell; una «assera», una vorera; un «bocadillo», un entrepà; un «consejal», un regidor; un «passillo», un passadís; una «cloaca», una claveguera; la «bassura», les escombraries; un «cuarto», una habitació; una «carrera», una cursa; els «comestibles», els queviures; una «golondrina», una oreneta; el «matxisme», el masclisme, etc. Les discòrdies i les rebequeries d'alguns lingüistes ―a mi em fa l'efecte que eren més discòrdies polítiques que no pas lingüístiques― van tallar, però, de soca-rel aquesta tendència i van estigmatitzar la reintroducció a la nostra parla de qualsevol mot que es diferenciés mínimament del castellà per genuí que fos. Els exemples que en podria aportar són incomptables i requeririen molt més espai del que disposo.

Com que aquesta tendència no sembla pas que de moment s'hagi d'estroncar ―malgrat que modestament penso que potser seria un bon moment per a replantejar-se, serenament i sense rancúnies, aquella vella estratègia, avui esdevinguda còmoda rutina, a partir dels resultats obtinguts― considero que seria molt convenient que entre tots i totes fóssim capaços de revalorar els nostres mots més autèntics i mantenir-los, encara que fos en un simple refugi geogràfic, perquè, quan el vent es giri en un sentit més positiu i raonable, hàgim estat capaços de mantenir-ne una reserva generacional suficient que sigui capaç de cobrir d'una manera autòctona els buits semàntics del conjunt de la llengua. De moment, disposem ja d'una eina que, pel que indiquen les dades, ha tingut una gran acceptació per part del públic preocupat per aquest tema. Em refereixo a l'èxit obtingut per l'obra Món rural. Mots que es perden, de Josep Espunyes (Edicions Salòria), una miroia a punt d'aparèixer en la seva tercera edició.