La reserva

El millor per a la salut dels territoris de muntanya és menjar poc i pair bé

El Pirineu és ple com un ou —potser com mai— aquest mes d'agost. Ho hem pogut llegir aquí mateix: aparcaments al bell mig de la natura atapeïts de cotxes, jeeps i autocaravanes; tolls d'aigua fluvials a vessar de banyistes; guies turístics que no donen l'abast; ajuntaments desbordats per poder controlar l'allau humana en espais protegits... Són efectes de la pandèmia al nostre territori. Tot d'un plegat sembla que la gent ha descobert el Pirineu com la gran reserva d'aire pur del país, l'espai més segur per anar de vacances, el lloc on el maleït virus ho té més difícil per saltar d'un alè a un altre. Així, el Pirineu és vist com l'antítesi de la massificació, la qual resta associada als entorns urbans i als grans pols turístics de la costa. La muntanya és sinònim d'immensitat: hi ha lloc per a tothom i ningú fa nosa a ningú. Llàstima que siguin tants els que pensen el mateix i decideixin anar als mateixos llocs els mateixos dies!

Després de setmanes de confinament a casa, tots tenim ganes de sortir, d'escampar la boira. Tanmateix, la situació excepcional que continuem vivint no convida a anar gaire lluny. En unes altres circumstàncies, hauríem marxat a trepitjar els parcs naturals de Costa Rica, de la Patagònia o de Madagascar. Però enguany hem de romandre més a prop, a la natura de proximitat, per arribar a la qual no cal agafar vols transoceànics ni carregar gaire la maleta. Quan viatjàvem lluny, el Pirineu ja hi era, esperant-nos. Però passàvem de llarg. Ara el Pirineu ha pres un protagonisme que abans li havia estat negat. És possible que tot plegat sigui flor d'un dia —d'un estiu— i que, quan el covid-19 hagi passat a la història, recuperem els grans viatges i el Pirineu torni a quedar en l'oblit. Què n'haurem après els pirinencs? Tant de bo haguem pogut repensar el Pirineu que volem i haguem arribat a la conclusió que el millor per a la salut dels territoris de muntanya és menjar poc i pair bé.