90 anys (amb interrupcions) de l’altaveu de la Generalitat
El primer DOGC data de la proclamació de la República del 1931 i estableix la restauració del Govern
BarcelonaDurant els anys de Jordi Pujol hi havia un mite que corria entre el personal del Palau de la Generalitat. Quan el president etzibava el seu característic “On va vostè?” si veia algú rondant pel Pati dels Tarongers ja entrat el vespre, hi havia un salconduit que no fallava mai per poder continuar: “Soc del DOGC”.
El Diari Oficial de la Generalitat ha sigut l’altaveu oficial de totes les accions del govern de Catalunya des de fa noranta anys, quan es va produir -l’aniversari va ser la setmana passada- la primera publicació el 1931, que deixava constància de la restauració de la Generalitat. “Amb la proclamació de la República ha estat restablerta, com a expressió de la unitat tradicional del nostre territori, la Generalitat de Catalunya”, va dir el primer decret de la Generalitat republicana el 3 de maig del 1931. La república tot just s’havia proclamat el 14 d’abril -a Catalunya la catalana i després es va acceptar l’espanyola per l’autonomia- i es posaven les primeres pedres de la nova institucionalitat.
A partir de llavors, el DOGC, imprescindible per reconèixer totes les decisions del Govern, recull els fets més convulsos de la Generalitat republicana, com l’aprovació de la llei de contractes de conreu o la substitució del president Lluís Companys després del 6 d’octubre del 1934, quan proclama “l’estat català dins la República Federal Espanyola” -com el 2017, aquesta declaració tampoc es va publicar al DOGC-. “Serveixi’s del càrrec de la Generalitat [...] assumint totes les funcions que corresponien al president de la Generalitat”, cita el DOGC del 8 d’octubre que nomena Francisco Giménez Arenas com a president accidental. El 6 de gener del 1935 el DOGC publica la fi de l’autonomia: la llei promulgada per les Corts de la República que suspèn les facultats del Parlament. El seu restabliment no arribarà fins al 5 de març del 1936, un cop el front d’esquerra ha guanyat les eleccions espanyoles. Però l’estabilitat dura poc, ja que només quatre mesos després es produeix el cop d’estat del 18 de juliol contra la República, que enceta la guerra civil. El DOGC del 21 de juliol publicava: “La rebel·lió feixista ha estat vençuda per l’heroisme popular i el de les forces lleials. Cal, però, acabar d’anihilar a tot Catalunya els últims nuclis feicistes existents [...]. Per tant, decreto: les Milícies Ciutadanes de Catalunya per a la defensa de la República i per a la lluita contra el feixisme”.
El diari oficial va seguir publicant amb periodicitat fins al 26 de gener del 1939, el dia que va caure Barcelona. Durant la dictadura de Franco, només hi va haver dues publicacions des de l’exili. L’1 de juny del 1956 el DOGC publicitava un missatge del president Josep Tarradellas: “No oblidem mai que tots units arribarem a obtenir allò que durant tants d’anys hem desitjat. Per a aquesta obra indispensable, Catalunya necessita de tots els seus fills: és massa petita per deixar-ne perdre cap, és prou gran perquè tots hi capiguem”. I una altra edició el 1977, ja fetes les primeres eleccions democràtiques després del franquisme, en què s’oficialitza la comissió negociadora pel retorn de Tarradellas.
Va ser ell com a president qui va encarregar a Ricard Lobo, amic personal i membre del grup no alineat de l’Assemblea de Catalunya, que recuperés la publicació del DOGC. “Llavors no hi havia res, ni llapis ni bolígraf”, relata Lobo en una conversa amb l’ARA.
Reconstrucció i Procés
Després de les eleccions del 1980, Pujol ratifica Lobo al capdavant del diari. Res estava informatitzat: les resolucions es signaven i es corregien al Palau i un motorista les portava fins a la Casa de la Caritat, on s’imprimien les edicions. Amb Lobo al capdavant, el DOGC i la direcció de les publicacions oficials van créixer fins gairebé al centenar de treballadors, i van impulsar també les col·leccions de la Generalitat amb l’obertura de l’antiga llibreria a la rambla de Catalunya. Després de Pujol, Pasqual Maragall el 2003 també renova la confiança en Lobo, fins que plega després de trenta anys d’experiència.
La mecànica del DOGC agafa una altra dinàmica amb el tripartit, ja que el paper passa a ser història. Raimon Alamany, subdirector general de Publicacions, ho explica: “Només valia el que era electrònic”. Amb el canvi, enumera anècdotes: “Un subscriptor ens va trucar que cada dia esmorzava amb el DOGC i ho trobaria a faltar” o, arran de l’augment de la lletra, un altre els va escriure content: “Ara ja el puc llegir sense ulleres”.
Però els anys de la pax autonòmica van acabar amb el Procés. El Tribunal Constitucional els va advertir el 2017 pel referèndum i Jaume Domingo, actual director general de l’Entitat Autònoma del Diari Oficial i de Publicacions, admet que va ser una “època dura” a l’organisme. El DOGC va publicar la llei de referèndum i la de transitorietat, però no la proclamació de la República. Durant el 155, tot havia de passar pel filtre de la Moncloa i és per això que el decret 2/2018 no existeix: el president, Quim Torra, va nomenar els consellers presos i exiliats, però el govern espanyol mai hi va donar llum verda i no es va publicar. Amb el nomenament dels nous consellers (decret 3/2018), es va posar fi al 155 i el DOGC, com la Generalitat, va recuperar la seva autonomia.
