Ada Colau i els “deures” que li va deixar Maragall
BarcelonaVespre rúfol i ventós d’una tardor que ha arribat quan ja gairebé no se l'esperava i que es fa notar a l'auditori RBA –en una setena planta del 22@– quan s’obre la porta de la terrassa on els cambrers preparen el refrigeri. Els més puntuals, amb una sala encara mig buida, s'agafen les jaquetes i s'ajusten els mocadors de coll. Es queixen del corrent d'aire i alhora miren amb desconfiança l'aire condicionat. N'hi ha un que dóna gràcies per haver-se vacunat contra la grip.
Però la fredor s’acaba aviat, perquè l’enorme espai s’omple de gom a gom i hi ha abraçades i petons de retrobament. Se celebra la conferència anual del programa Llegat Pasqual Maragall, de la Fundació Catalunya Europa, presidida per l’expresident i exalcalde. El convidat és el sociòleg Richard Sennett, amic de Pasqual Maragall i fill d’un traductor de l'obra de Joan Maragall a l'anglès. I per escoltar-lo i acompanyar l’expresident s’hi ajunten des de Joan Clos, José Montilla i Antoni Castells fins a Xavier Trias, passant per Oriol Bohigas, Joan Herrera i Xavier Rubert de Ventós.
Excàrrecs homes –excepte Eulàlia Vintró– però dues dones actualment en el poder: la consellera de la Presidència i portaveu del Govern, Neus Munté, i l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau. És el signe dels temps. Com també ho és el fet que Colau acabi el vespre consagrada –si és que no ho estava ja– com a hereva directa de Maragall, un relleu que no s’ha trobat al PSC, el que va ser el seu partit.
Sennett desenvolupa de manera erudita el discurs que reivindica les ciutats com a “nodes” per estructurar un nou poder a Europa que depassi les nacions estat i faci “poroses les fronteres” –i no s'estalvia una referència al procés català, quan ens adverteix amb to professoral que "la solució no és trencar vincles sinó crear-ne de nous i diferents".
És la seva tesi de sempre, la que va implantar Maragall a Barcelona i va ser una de les bases de la seva política i la que rellança amb orgull Colau, que la va explotar a fons fa unes setmanes a la conferència Habitat III a Quito, vint anys després de l’Habitat II, a Istanbul, on Maragall va portar la internacionalització de la ciutat de la qual era alcalde.
Clos és el primer a fer el vincle entre Maragall i Colau en recordar en paral·lel les dues edicions d’Habitat –amb una referència en què se li escapa una lleu ganyota de decepció quan esmenta que en aquell grup d'alcaldes que destacaven hi havia Recep Tayyip Erdogan, l'ara qüestionat president de Turquia.
La ciutat que sempre ha estat oberta
Colau s'agafa a aquest relat encantada quan li toca parlar. Reivindica el paper de les "ciutats solidàries" en contrast amb els "estats egoistes" que fan que Europa, avui dia, "es miri al mirall i no es reconegui perquè no veu els principis fundacionals de després de la II Guerra Mundial".
Assegura que "Maragall ha estat el millor alcalde que ha tingut Barcelona" perquè "no només va administrar bé la ciutat, sinó que la va reflexionar". I afegeix que sempre ha estat una "ciutat oberta" –el que reclama Sennett com a solució a les nostres vides– pels seus habitants i no pels seus governants, però que l'actual alcaldia vol "acompanyar" aquest esperit. Perquè ella i el seu equip, afirma, estan fent "els deures" que Maragall "va deixar sobre la taula".
