OBSERVATORI
Política 09/10/2017

Adeu a la DUI fixa o variable?

i
Ernesto Ekaizer
3 min
Els diputats independentistes de Junts pel Sí i la CUP al Parlament després d’aprovar la llei del referèndum de Catalunya, que havia de donar empara legal a l’1-O.

El salt, que no desenllaç, de la crisi política oberta per la repressió del govern espanyol -inútil a l’hora d’evitar la materialització d’un referèndum invalidat i declarat il·legal ja d’entrada-, dependrà de la compareixença del president de la Generalitat, Carles Puigdemont, demà al Parlament. Si no anuncia una declaració d’independència, el govern de Rajoy s’abstindrà de portar al Senat el decret llei per aplicar l’article 155 i adoptar un paquet de “mesures necessàries” que suposarien un cert tipus de suspensió de l’autonomia, tal com va avançar l’ARA dissabte.

Inscriu-te a la newsletter Política Una mirada a les bambolines del poder
Inscriu-t’hi

Fonts de la Moncloa, però, assenyalen que fins i tot en el cas d’una DUI amb termini variable, o flotant, l’executiu espanyol es veuria en la tessitura d’actuar. O almenys hauria de reconsiderar la situació. Al govern de Rajoy, les declaracions d’expresidents com José María Aznar o Felipe González a favor d’una suspensió de l’autonomia són vistes com un eslògan tipus “Animem-nos i ves-hi, Rajoy”. El president espanyol sap, primer, que el 155 no s’ha aplicat mai; segon, que el 155 arriba fins on vol arribar qui l’aplica: no només les mesures necessàries, sinó també els mitjans perquè es compleixin. Se sap com s’entra en aquesta situació, però no com mantenir-s’hi, durant quant temps i amb quins costos.

Els dos recursos in extremis per frenar una DUI llançada “per falta d’una altra cosa”, que diria l’exconseller Mas-Colell, han sigut el discurs del rei del dimarts 3 d’octubre i la decisió adoptada l’endemà, després de negociacions entre el president de la Fundació Bancària La Caixa i el president del Banc Sabadell amb el ministre d’Economia, Luis de Guindos, per facilitar el trasllat de les seus socials de grans empreses domiciliades a Catalunya a través dels consells d’administració, sense passar per les juntes d’accionistes.

La blitzkrieg de retirada de seus socials ha continuat amb anuncis d’altres empreses aquest cap de setmana, i el degoteig continuarà avui, en vigílies de la compareixença de Puigdemont. Amb tot, en el cas del trasllat dels bancs, que pot tonificar les cotitzacions borsàries, no se soluciona el problema fonamental, que no és el valor de les accions, sinó la retirada de dipòsits. La liquiditat perduda ha de ser compensada i fer-ho també suposa un problema: el mercat interbancari -és a dir, les altres entitats que presten- també colla.

Al govern de Rajoy li interessa que aquest procés no se li escapi de les mans, com va passar amb el Quebec entre 1978 i 1981, amb l’anunci del primer referèndum de 1980. La idea d’un canvi de seu temporal en el cas d’Espanya pot ser una expressió de bons propòsits, però la veritat és que els bancs que van marxar de Mont-real a Toronto no van tornar mai. La reacció de les entitats financeres i empreses era previsible. El moment escollit, entre l’1-O i les declaracions d’intencions, també. Perquè la seva decisió tendeix a la pròpia protecció i, al mateix temps, a evitar la DUI.

El 19 de febrer del 2015, al programa .Cat de TV3, on ja es plantejava amb Carme Forcadell -que estava a punt de deixar la presidència de l’ANC- la data del 27-S per a la celebració d’eleccions plebiscitàries, es va debatre precisament l’actitud de les empreses. “Tenim la sort que vivim en una democràcia. I aquests grans capitalistes tindran l’endemà del 27 de setembre el mateix poder que nosaltres: un vot”, va dir Forcadell.

stats