CANVI DE SEU
Política 20/01/2018

Adeu a Nicaragua, símbol del poder del PSC

Els socialistes abandonen la mítica seu que durant trenta-vuit anys ha viscut l’ascens i el declivi del partit

Marc Toro
5 min

BarcelonaFa dos anys de la unificació del socialisme català i el PSC de Joan Reventós prepara les primeres eleccions autonòmiques (1980). Ho fa al número 75 del carrer Nicaragua de Barcelona, a la tercera planta. El consell nacional s’ha reunit al taller d’una antiga fàbrica de bombetes per a cotxes, un edifici que el partit acaba de comprar. L’objectiu: aprovar unes llistes que satisfacin els dirigents del PSC-Congrés, el PSC-Reagrupament i la Federació Catalana del PSOE, les tres formacions que van donar lloc al partit. La tasca no és fàcil, i les condicions de treball tampoc. “L’espai no estava arreglat i hi feia molt de fred. Hi vam posar estufes de llenya per escalfar-nos”. Qui parla és Josep Maria Sala, històric dels socialistes, i aquest és un dels primers records que té de Nicaragua, la seu que el PSC ha ocupat els últims trenta-vuit anys. Fins ara.

Inscriu-te a la newsletter Política Una mirada a les bambolines del poder
Inscriu-t’hi

La formació que des del 2014 encapçala Miquel Iceta comença demà una nova etapa de la seva història amb l’estrena d’un nou local al carrer Pallars, 191, al Poblenou. La pèrdua de pes institucional i els deutes econòmics han empès el partit a vendre per 10 milions d’euros la seva antiga seu, de 4.700 metres quadrats i cinc plantes, i a traslladar-se a un espai de lloguer amb opció de compra de tres plantes i molt més reduït -un terç de Nicaragua-. Amb la mudança es posa punt final a la història d’un edifici que ha viscut els primers passos del PSC, l’ascens al poder i el declivi fins ara, amb 17 diputats i quarta força al Parlament.

“Nicaragua ha representat la centralitat del PSC”, afirma José Zaragoza, exsecretari d’organització (2004-2011). “Era el fort del partit, amb les seves virtuts i defectes”, afegeix Raimon Obiols, líder del PSC entre 1983 i 1996. Són dos dels dirigents socialistes que, com Sala i el mateix Iceta, més hores han passat a la seu de les Corts. Tots quatre hi recorden nombroses victòries i derrotes electorals, tot i que fins al 1987 el partit va seguir les eleccions a l’antic Hotel Manila, a la Rambla.

Moments i espais per al record

És per això que molts recorden com una de les primeres grans decepcions a Nicaragua les autonòmiques del 1999. Pasqual Maragall va aconseguir la primera victòria en vots, però el suport del PP a CiU -feia tres anys del pacte del Majestic- va ajornar fins al 2003 la fi del mandat de Jordi Pujol i el primer tripartit d’esquerres. “La celebració a Nicaragua era a la tercera planta. Totes les escales fins al carrer estaven plenes de gent i hi havia molta eufòria, però al final la cosa va quedar en no res”, lamenta un dirigent del partit.

En aquell moment la seu ja s’havia remodelat uns quants cops. Diferents arquitectes van anar adaptant al llarg dels anys un edifici amb espais per al record: la quarta planta, que inicialment es va arribar a plantejar com a gimnàs però que va acabar acollint els despatxos del primer secretari, el secretari d’organització i més alts càrrecs del partit; el soterrani, amb oficines i on finalment es va instal·lar la sala de premsa, i l’àmplia terrassa, a la planta baixa, on Sala s’encarregava de cuidar arbres fruiters de tota mena. L’històric del partit, que el 1997 va deixar l’executiva en ser condemnat pel cas Filesa, també recorda el curiós muntacàrregues amb què molts càrrecs arribaven a reunions importants del partit. “A l’interior s’hi havien fet fotos històriques. La gent que pujava als consells nacionals s’enfrontava així a la història del partit i, com que anava molt lent, els nervis es calmaven”, afirma. D’altres, en canvi, utilitzaven l’ascensor, on Zaragoza garanteix que es tenien incomptables converses: “En vaig arribar a tenir una amb el Pasqual sobre la manera de combinar mitjons”, assegura, i afegeix: “L’ascensor era un espai interclassista [...]. Hi podies trobar des de l’alcalde de Barcelona fins al president de la Generalitat, un ministre o el president del govern espanyol”.

I és que les quotes de poder que ha arribat a tocar el PSC a escala municipal, nacional i també estatal van ser envejables. Malgrat que, després, les autonòmiques del 2003 i el 2006 van suposar el salt del partit a la Generalitat, en les dues ocasions CiU va guanyar les eleccions en escons (el segon cop també en vots). Potser per això diversos socialistes consultats coincideixen a recordar entre les victòries electorals més sonades la de les generals del 1982, que van donar una amplíssima majoria al PSOE de Felipe González, i les de Zapatero el 2004 i, sobretot, el 2008, quan Carme Chacón va aconseguir el millor resultat en unes espanyoles (25 diputats). “No s’hi cabia a Nicaragua. Recordo molta calor de tanta gent que hi havia”, diu un càrrec amb molts anys al partit.

Paradoxalment, un dels moments de més dolor per al socialisme també porta el nom de Chacón, que va morir l’abril de l’any passat a causa d’una cardiopatia congènita. Nicaragua es va vestir de dol i formacions de tots els colors polítics s’hi van acostar per donar el condol. Una situació semblant a la que es va viure en l’homenatge a Ernest Lluch, assassinat per ETA el novembre del 2000. Des de llavors es va posar el seu nom a la tercera planta de la seu, la qual deu anys abans també havia patit un atemptat. Obiols recorda quan el setembre del 1990 dos integrants dels Grapo van irrompre al vestíbul: “Van entrar a punta de pistola i van deixar la bomba. Per megafonia es va dir a tothom que sortís perquè en uns minuts esclataria. Jo vaig ser un dels últims a baixar i, en un gest insensat, vaig anar a veure què havien deixat. Era molt petit, però va fer una explosió...” Afortunadament no hi va haver ferits i les destrosses no van afectar l’estructura de l’edifici.

La solidesa de la seu també ha estat, històricament, simbòlica. En paral·lel a les votacions als òrgans més col·legiats, l’aparell del partit a Nicaragua ha tingut un paper important en el manteniment de la disciplina a la formació. “Que et cridessin a Nicaragua per fotre’t bronca era un merder”, admet un càrrec intermedi, i confirma el respecte que produïa la quarta planta, on es concentrava el poder orgànic del partit. En aquesta planta també és on es va decidir l’expulsió del primer govern tripartit dels consellers d’ERC i, probablement, altres moments transcendentals com el defenestrament de Maragall, la promoció o substitució de candidats i sancions com les dels diputats díscols que van mantenir la defensa del dret a decidir en l’etapa de Pere Navarro.

Cap a un local més modest

Va ser precisament en aquella època quan la seu va veure tocar fons el partit, que el 2012 va obtenir els pitjors resultats fins aleshores -passant de 28 a 20 diputats- i poc després va patir una traumàtica escissió interna. Iceta va ser capaç de frenar la caiguda en picat el 2015 (fins a 16 diputats) i el 21-D va aconseguir millorar resultats per primer cop des del 1999. Però els 17 diputats actuals evidencien la pèrdua de centralitat, també de Nicaragua. “El canvi de local és la plasmació que el PSC ara representa una altra cosa. Nicaragua significava la grandesa i ara anem a un espai més humil i discret”, reconeix un dirigent. El local del carrer Pallars és, per a ell, una oportunitat per “renéixer”. L’edifici, que es dirà Casal Socialista Joan Reventós, també és una antiga fàbrica, en aquest cas de components electrònics, i el partit confia que li permeti retrobar-se amb algunes de les seves arrels obreristes. “Volem que sigui una palanca de rellançament”, afirma Iceta.

stats