Així s’escull el Senat, la cambra on es trien candidats i no partits
Els polítics intenten convèncer els electors que hi concentrin el vot com al Congrés
BarcelonaLes urnes escullen diumenge 350 diputats en les 52 circumscripcions electorals repartides a tot l’Estat, amb la llei D’Hondt com a sistema de distribució proporcional dels escons. Però diumenge no només hi ha eleccions al Congrés. El Senat, sempre a l’ombra del seu germà gran, renovarà 208 dels 266 senadors, amb un sistema electoral completament diferent.
Elecció per candidats
La primera gran diferència respecte al Congrés és el mètode d’elecció. Al Senat no s’escullen partits sinó persones, malgrat que un cop comenci la legislatura, els senadors es distribuiran en grups parlamentaris depenent del partit amb què es van presentar a les eleccions. Amb les excepcions de les Illes, de Ceuta i de Melilla, els electors escullen 4 senadors per circumscripció, independentment de la població que representin. I les llistes són semiobertes: els partits presenten candidats per ordre de preferència, però els votants tenen llibertat per distribuir els seus vots (un màxim de tres) entre diverses candidatures.
Sistema majoritari
La distribució dels senadors no es fa aplicant la llei D’Hondt com al Congrés, sinó a partir d’un sistema majoritari. Els quatre candidats més votats per cada circumscripció són els escollits. Els partits grans en són els principals beneficiats, sempre que aconsegueixin concentrar el vot en els seus tres candidats -no en presenten quatre precisament per no dividir el vot-. El 2016, per exemple, a totes les circumscripcions menys una el partit més votat va aconseguir tres dels quatre senadors en joc. Guipúscoa va ser l’excepció amb Josetxo Arrieta (Podem) com a més votat, però amb dos senadors per a Podem i dos per al PNB.
Per trencar el vot compacte als tres candidats del mateix partit, en els últims dies han circulat dos missatges a través de les xarxes. El primer, en clau independentista, proposava votar el primer candidat d’ERC, de JxCat i de Front Republicà. El segon, en clau de les dretes, demanava fer-ho pels primers del PP, Cs i Vox. L’estratègia podria ser vàlida per garantir-se els tres senadors en moltes de les circumscripcions. Però necessitaria una coordinació perfecta per no dividir el vot en altres candidats, i ERC i el PP -els principals partits d’aquests blocs- s’han afanyat a negar que existeixi. Aliances estratègiques
Per superar el sistema majoritari, no és estrany que es plantegin coalicions al Senat que es veurien estranyes al Congrés. En les eleccions del 2000, 2004 i 2008, per exemple, el PSC, ERC i ICV-EUiA van formar l’Entesa Catalana de Progrés, per garantir-se 12 senadors a Catalunya i superar CiU. Enguany JxCat ha ofert una aliança a Esquerra per superar el PSC -els republicans consideren que poden superar els socialistes tot sols- i el PP també va oferir el mateix a Cs a escala estatal per intentar passar per davant del PSOE.
