MEMÒRIA HISTÒRICA

Alejandro Ruiz-Huerta: “L’extrema dreta no havia desaparegut, era al PP”

President de la Fundación Abogados de Atocha

Alejandro Ruiz-Huerta (1947) és l’últim supervivent de la matança d’Atocha, perpetrada per l’extrema dreta l’any 1977. Des d’aleshores ha dedicat la seva vida a reivindicar la memòria de l’atemptat. Va crear la Fundación Abogados de Atocha el 2004 i ara el Consell de l’Advocacia Catalana l’ha guardonat amb el premi Valors.

La justícia brasilera ha accedit finalment a extradir un dels autors de la matança d’Atocha, Carlos García Juliá. Han passat 25 anys des que es va fugar.

La notícia havia d’arribar. L’esperàvem i la celebrem. El jutge va confiar en un assassí a l’hora d’atorgar-li el permís per marxar a Bolívia i es va equivocar. Per això ara haurà d’enfrontar-se a un segon càrrec per trencament de condemna. Ens posarem al servei de la justícia per obrir un procés judicial contra ell.

¿La memòria històrica és una assignatura pendent a l’Estat?

Mai hi ha hagut una política de memòria adequada al país difícil, plural i complex que tenim. La memòria històrica flaqueja a Espanya mentre la dreta juga a acceptar el que diu l’extrema dreta paralitzant processos polítics.

Més enllà de les traves de la dreta, l’esquerra tampoc no sembla liderar un projecte de memòria.

La memòria no és un problema d’esquerres o de dretes. A tots ens agradaria oblidar la violència, però cal treballar-hi en contra recordant-la. Puc entendre que hi hagi gent que n’estigui farta perquè en aquest país n’hi ha hagut molta, de violència.

¿Però hi ha una voluntat real de consensuar una política de memòria?

Cal reconèixer que no s’ha resolt. Des del final de la Guerra Civil hi ha hagut una desigualtat total entre vencedors i vençuts. Els vencedors van ser reconeguts i indemnitzats arreu. Els vençuts, no. Això és un deute que ha de pagar la democràcia espanyola.

La Transició ara es critica amb duresa. Es va fer malament?

En part és possible que sí. La Transició s’ha convertit en un mite al qual és fàcil atribuir tots els encerts o tots els errors. És veritat que s’hi troben les claus de la construcció de la democràcia a Espanya, però és un procés que encara no s’ha tancat. Ens enfrontem a autèntics mites que han transformat la realitat passada.

Qui ha construït aquests mites?

El problema que tenim avui amb els mitjans de comunicació, sobretot amb les xarxes socials, és que no es pensa prou tot allò que es diu. Les veritats passen a ser mitges veritats. Ens deixem portar per la rapidesa i pels sentiments, i això condiciona l’estudi del passat.

Per què no s’ha arribat encara a una entesa, doncs?

La gent encara abaixa la veu per parlar del passat. Encara hi ha por. Però esclar, arriben partits com Vox, contraris a la memòria històrica, que volen imposar criteris del segle XIX.

Vox ha arribat ara a les institucions. ¿L’extrema dreta havia desaparegut a Espanya?

No, esclar. Ni tan sols estava amagada, sinó que estava incorporada, inclosa i incrustada al PP. El mateix Santiago Abascal n’era militant. Ara simplement ha sorgit amb el repunt de l’extrema dreta a Europa.

¿Hi ha similituds entre l’extrema dreta actual i la que va perpetrar la matança d’Atocha?

Les coses han canviat molt. La gent del PP s’ha desmarcat de les opcions violentes que podien perpetrar els grups d’extrema dreta. No volem repetir la violència, només serveix per crear desolació entre les persones.

¿És repetible un episodi com el que es va viure el 1977?

He de dir que no. L’extrema dreta s’ha d’adaptar a la democràcia o desapareixerà. La Constitució margina aquells que utilitzen la violència per aconseguir els seus objectius, però sempre he temut que puguin sorgir grups que, aprofitant-se de la democràcia, vulguin destrossar-la. A Espanya, fins ara, no ha passat.

¿La privació de llibertat és el millor mètode per sancionar?

Depèn de la situació delictiva. És veritat que, possiblement, el sistema penitenciari democràtic hauria de ser més obert, fins i tot en delictes de sang. Calen reformes.

Sentències com la de la Manada generen recel cap als tribunals.

El poder judicial està en crisi. S’ha avançat molt des del franquisme, però és imprescindible mantenir la confiança en els tribunals.

Més continguts de