Antoni Bayona: “L’estratègia de mantenir el conflicte ens porta a la irrellevància”

Entrevista a l'exlletrat major del Parlament Antoni Bayona

Antoni Bayona va ser el lletrat major del Parlament en els moments més intensos del Procés. Ara fa dos anys va deixar el càrrec, tot i que continua com a lletrat ras. En aquest temps ha fet dos llibres. En l’últim, Sobrevivir al ‘procés’ (Península), formula propostes per sortir de l’actual “cercle viciós”.

Dos anys i dos llibres. ¿Va ser un alliberament deixar el càrrec?

Es podria definir d’aquesta manera. La situació que vaig passar va ser molt tensa per la posició en què ens van col·locar a les persones que som professionals del dret. Tenia ganes de sortir de primera línia.

Quina conclusió n’extreu, de la tardor del 2017 vista en perspectiva?

Cada vegada em fa més la sensació que tot era una aposta que en cap moment podia ser guanyadora. La via unilateral per la qual es va optar portava a un conflicte en què Catalunya tenia les de perdre.

¿Han canviat gaire les coses al Parlament?

És una legislatura bastant inoperant en si mateixa, d’una certa manca d’aprofitament perquè viu del passat i encara posa més de relleu un dels problemes crònics de la legislatura anterior: la tremenda divisió interna de l’independentisme.

S’ha tornat a parlar de plens telemàtics. Com ho veu?

És necessari. Jo crec que s’hauria de reservar per a situacions de tipus excepcional i mentre es pugui garantir tècnicament el sentit del vot i les garanties jurídiques suficients.

¿S’han de poder fer investidures telemàtiques?

Hi ha tres opcions: no restringir els temes que poden ser objecte de debat telemàtic; excloure determinats temes i, finalment, que el ple telemàtic pugui tocar-ho tot però que per a debats transcendents requereixi una majoria de dos terços.

¿La investidura telemàtica xoca amb el Constitucional?

Aparentment sí, perquè hi ha jurisprudència sobre la necessitat de la presencialitat del debat. Però també cal tenir en compte que és una doctrina pensada en condicions de normalitat. ¿En casos de força major aquesta doctrina també s’ha d’aplicar? Crec que hi ha marge.

Ha format part d’El País de Demà, llavor del Partit Nacionalista de Catalunya. ¿Entrarà en política?

Hi he donat bastantes voltes i he arribat a la conclusió que no. El meu paper pot ser mantenir-me en l’àmbit associatiu d’aquest think tank que es El País de Demà i no fer el pas a la política activa.

¿Sent nostàlgia del catalanisme moderat que representava CDC?

No he estat mai de cap partit, però vaig tenir càrrecs a la Generalitat [quan governava CDC]. En tinc una certa nostàlgia. Era una manera de fer política més tocant de peus a terra. Les coses s’han descontrolat.

És molt crític amb els líders del Procés i a la vegada demana que siguin alliberats. És compatible?

Soc crític amb ells perquè crec que van gestionar malament un projecte, però la resposta de l’Estat ha estat en clau autoritària. Per trobar una solució política, els líders catalans no poden continuar a la presó.

Com a principi de solució vostè apel·la a la disposició addicional primera de la Constitució.

Crec que la clau de volta no és ni la recepta federal ni tampoc insistir en la independència tant sí com no. La disposició addicional primera no reconeix tant la foralitat [d’Euskadi i Navarra] com el fet diferencial com a tal i, a partir d’aquí, es podria arribar clarament a un règim específic i potent quant a l’autogovern de Catalunya.

Recuperar l’Estatut del 2006?

Només treballant bé aquest espai, per exemple en l’àmbit del finançament, podríem tenir pràcticament un model molt proper al model basc, amb l’element que la solidaritat l’hauríem de pagar.

Vol que el conflicte passi del terreny jurídic al terreny polític. ¿És optimista?

No gaire, tot i que en aquest moment a nivell espanyol tenim l’únic govern que pot entrar a jugar aquest joc. Aquí també tenim un interlocutor important de l’independentisme que també hi pot entrar a jugar.

Parla d’Esquerra?

Sí. Aquí hi ha la divisió de dues estratègies: una és continuar mantenint el conflicte, que jo crec que ens porta a la irrellevància política. En canvi hi ha una altra opció que manté una aposta més pragmàtica.