Els meus retrats de la pau basca (2)
PERIODISTAArnaldo Otegi
El lehendakari 'in pectore' de l'esquerra abertzale
La primera frase que em va dir anava al moll de l'os de la primera pregunta, que també pretenia anar-hi. Feia referència al segrest de Javier Rupérez, exdirigent de la UCD, pel qual el van imputar i jutjar: "Em van absoldre. Per tant, jo a aquest senyor no el vaig segrestar", va dir-me, tallant.
A Otegi (Elgoibar, 1958) l'havia conegut un dia històric, el 12 de setembre del 1998, quan signava el pacte de Lizarra-Garazi. Sabia que tenia a la butxaca l'aval de la primera treva indefinida d'ETA (arribaria uns dies després), que va acabar amb la coalició PNB-PSE. Sabia també que el pròxim govern, el que presidiria Juan José Ibarretxe, seria sobiranista. Havia tingut poc temps per a fer-se com a polític i molt per haver après a ser pres: Herrera, Alcalá-Meco, Carabanchel, Huelva, Almeria, Ciudad Real, Osca i Martutene. Tot plegat després de passar cinc dies inacabables en les gens amables mans dels sequaços de Rodríguez Galindo a Intxaurrondo.
Un valor electoral empresonat
La política li fluïa sola, perquè està dotat per fer-ne. És com la diferència entre el músic i el que fa música. Otegi és polític, no fa política. Les enquestes diuen que si es pogués presentar (està empresonat a Logronyo des de la tardor del 2009) ara seria lehendakari. A les eleccions de l'octubre del 1998, com a cap de llista per Guipúscoa, va arrasar per davant de competidors experimentats com Joseba Egibar i Jesús Eguiguren, del PNB i el PSE respectivament. Naturalment, ara no poden consentir que es presenti i serien capaços de convertir la batalla del capítol 12 del Llibre de Samuel en un comunicat d'ETA redactat per ell en paper bíblia. I és que ell, llicenciat en filosofia i lletres, és un expert en teoria de les religions.
Quan es mira al mirall, Otegi té un punt de vampir que no s'hi reflecteix. El que s'hi veu és un look totalment diferent a l'uniforme abertzale. Vesteix de la marca Caramelo, amb predilecció pels negres, i jo l'he vist canviant-se la caçadora per l'americana abans de pujar al faristol a fer un míting. Quan parla mai llegeix. Otegi és un independentista transversal. El seu llenguatge, verbal i no verbal, arriba tant que els del PNB frisaven per fitxar-lo quan José Antonio Ardanza plegava i Ibarretxe era una incògnita que ni èuscar parlava.
Des que va sortir de la presó el 1993 i va entrar en política el seu missatge no ha tingut esquerdes. El 1997, catorze anys abans de la declaració d'ETA de cessament definitiu, deia: "La confrontació s'ha de substituir per una confrontació d'idees lliure i democràticament expressada, i que sigui la ciutadania qui decideixi quin futur vol per al país".
Dins el seu món va haver de convèncer molta gent per arribar a la pau. Va posar en marxa el procés Bateragune per dur Batasuna només a la política i resulta que ell torna a ser a la presó. Però l'acompanya un advocat que més d'un jutge espanyol triaria si s'enfrontés a un procés: Iñigo Iruín. El Constitucional i/o Estrasburg l'absoldran, però si el potinegen més potser passa de lehendakari in pectore a candidat al Nobel.
Jesús Eguiguren
El diàleg després dels GAL
Vaig conèixer Jesús Eguiguren en un sopar electoral del també socialista Odón Elorza, a Sant Sebastià, l'11 de juny del 1999. Era en un saló envitrallat i amb aranya a l'Hotel María Cristina. Recordo aquell àpat en el qual Pasqual Maragall feia d'estrella del final de la campanya de l'alcalde donostiarra. Maragall va haver de respondre una pregunta compromesa de l'aleshores secretari general del PSE-EE provincial, aparentment basquista: "I si hi ha un referèndum i guanya la independència, què haurem de fer?" L'alcalde olímpic, sense immutar-se i amb aquella murrieria marca de la casa, li etziba: "Doncs accepteu el resultat".
Eguiguren (Aizarna, 1954), que era el superior jeràrquic de l'autor de la pregunta compromesa i que ja havia estat president del Parlament, se'n reia per sota el nas però sense fer gaires escarafalls. L'encara president del PSE és un home de baixa intensitat. Una energia que recupera tanmateix en l'alçada dels seus plantejaments i la seva amplitud de mires, com es constata en la seva tesi doctoral del 2008, El arreglo Vasco. Fueros, Constitución y política en los siglos XIX y XX. A anys llum del de la pregunta (n'ometrem el nom), que Elorza recordava que el màxim mèrit acadèmic que tenia contret era ser professor de formación del espíritu nacional franquista.
Eguiguren, Txusito , se la va jugar a partir del juny del 2005, quan José Luis Rodríguez Zapatero va decidir que s'havia de dialogar amb ETA. Un any després el president va canviar d'opinió i va dir que no. No va esperar a l'atemptat de la T4 de Barajas del desembre del 2006. Aquella acció va ser després que es desdigués dels compromisos assumits amb els interlocutors. Els dos Josu, Eguiguren i Urrutikoetxea, van esmerçar dies que no s'acabaven i saber ordir acords de pau des que van trobar la pedra filosofal: què era el que havia de fer Eguiguren perquè Urrutikoetxea convencés ETA i què era el que havia de fer Urrutikoetxea perquè Eguiguren convencés els dirigents del PSOE.
Amb el PSOE en contra
Eren uns temps complicats en què Eguiguren havia de capejar els poders fàctics i en els quals es va fer córrer -no sé si per despistar- que Ternera tenia càncer terminal. Però els policies d'un dels països on negociaven el veien fer massa fúting al matí per estar tan fotut.
Però tot es va accelerar i Zapatero es va angoixar. Li quedava encara massa legislatura i no podia suportar l'alè del PP, la Brunete i l'AVT al clatell. Va deixar Txusito tirat, igual que a tots els que van intervenir en el mateix procés de pau. El PSOE va començar a desmentir Eguiguren d'ofici i a fer córrer carinyosament que estava com un llum. La dreta va anar més enllà i es va ficar en la seva intimitat. Eguiguren va acabar al psiquiatre i amb ganes de deixar la política per sempre i sense solució.
La història reconeixerà a aquest home discret la gran feina que ha fet per la pau, des del diàleg i des d'un partit, el socialista, que no feia tants anys que per fer la pau s'havia tret, no del barret sinó de la claveguera, els GAL.
