ONZE DE SETEMBRE

Avinguda Meridiana ‘checkpoint’

Meridiana checkpoint. Al punt de control. A la frontera. On comença tot

Meridiana checkpoint. Al punt de control. A la frontera. On comença tot. Però uns centenars de metres abans. Nord enllà. Samarretes blanques fan el checkpoint estómac. Al Bar Extremeño, 20 dins i 20 a la terrassa es proveeixen de patates braves, calamarsets, croquetes... “xxxssss”. El ball del fregit salta a la pista. I els samarretes blanques s’arramben com un mai més. La panxa els fa descobrir els bars monuments al nyam-nyam de la Meridiana. El ventre fotografia una Barcelona que no han olorat. Tothom es llepa els dits comarcals. “Avui és un dia de festa”, diu el propietari zigzaguejant comercialment. “És que tot és tan bo!”, regala una senyora tipa que encara ballaria amb un volcà de musclos fumejant. “Torneu quan vulgueu”, diu el capità de camisa blanca. “Tornarem!”, promet la senyora.

Rumb a la concentració

Les samarretes blanques surten dels bars amb passes de digestió. I miren nord enllà. Centenars de samarretes blanques amb estelades caminen contradient Salvador Espriu: “Oh, que cansat estic de la meva / covarda, vella, tan salvatge terra, / i com m’agradaria d’allunyar-me’n, / nord enllà, / on diuen que la gent és neta / i noble, culta, rica, lliure, / desvetllada i feliç!” Vénen cap al sud. Devorant l’asfalt. Vénen al checkpoint de la Via: Meridiana - Rosselló-Pòrcel. Carrer de poeta. Condeixeble d’Espriu. I aquí mana la poesia del mallorquí: “Aquestes són les hores de sols velocíssims, / i ara cavalquen uns homes de llargues cabelleres, / per damunt les escales del vent, cavalls de somni. / S’eleven les fogueres abrivades, mouen el fum vermell i la tenebra roja / i empenyen els reflexos de l’incendi”. Meridiana checkpoint incendiada d’estelades. Cavalquen samarretes blanques a lloms de selfies alades de democràcia. Genets d’una confiança en el somni que s’obliden d’on han deixat el cotxe: “On heu aparcat?”, diu un. “A Trinitat Vella, crec, ja el trobarem!”, respon.

El sud de supermares d’intel·ligència màgica que em demanen el bolígraf per apuntar el telèfon al bracet dels seus fills per si es perden. Sud de padrines amb cadires de rodes de models diferents: abrigades amb xal de pol àrtic; d’altres amb bruses de colors Setmana Santa i joies d’un cop a l’any. Sud de converses que rebentarien la cueta de Pablo Iglesias en mil bocins: “ Mi padre es de León y se casó con una gallega”, diu l’home. “ Mi madre también es gallega”, diu l’altre. I sí, Pablo, es veu que pares i fills volen la independència. Com? Que sí, que “ somos catalanes”, criden fort quan l’helicòpter de la policia esgarrapa l’aire i tot el checkpoint llança míssils de somriures i granades de mà saludadores.

Checkpoint i salconduit d’“el barri ha canviat molt”, diu el Josep. Veí jubilat. Fill d’andalús i lleidatana. Els diumenges del Mur de Berlín venia amb els fills a veure els embussos de la Meridiana. Ara a participar de l’embús democràtic circulant amb “l’adrenalina” que no tenia des dels setanta. Set anys amb l’estelada al balcó. Com la d’aquestes padrines amb bata que surten als balcons i la branden i la gent aplaudeix. Més estelades. Més gent a favor de la independència. Tanta que les samarretes blanques superen el checkpoint d’inici de la Via. Superen el Bar Extremeño. I nord enllà, quan el punter ja ha arribat a la Ciutadella, continuen arribant samarretes blanques. Com si el checkpoint Meridiana hagués saltat pels aires. I tothom circulés lliurement amb un passaport per al futur.

Més continguts de