El Banc d’Espanya branda el ‘corralito’ per socórrer el PP

El governador Luis María Linde propaga l’argumentari d’Albiol sobre els mals de la independència, que secunden empreses i sindicats

La campanya del 27-S va començar amb els poders forts de l’Estat ensenyant les urpes per llastrar l’independentisme. El PP acompanyava els severs actes i discursos dels presidents del Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional, Carlos Lesmes i Francisco Pérez de los Cobos respectivament, amb una reforma legal exprés per empoderar aquesta última institució perquè actuï contra qui no n’acati les sentències. Al seu torn, el ministre de Defensa, Pedro Morenés, en funcions de portaveu de la cúpula militar, recordava l’encàrrec constitucional de l’exèrcit de “defensar la integritat territorial d’Espanya”. Però no n’hi ha hagut prou per desmobilitzar l’independentisme, que segons la immensa majoria d’enquestes -publicades o no- ha millorat expectatives: tindria al sarró la majoria absoluta en escons i l’albiraria en vots. A Madrid, ho va reconèixer el ministre d’Exteriors, José Manuel García-Margallo, van “tard” però usen totes les armes. La seducció, si mai ha de fer acte de presència, esperarà que passi el 27-S i les eleccions generals del desembre. L’objectiu és atemorir a qui dubta (o mobilitzar el vot unionista temptat de quedar-se a casa), i les conseqüències materials de la independència són claus. Els agents d’estat de l’economia es mouen.

Si l’independentisme porta anys explicant el guany d’una Catalunya sense dèficit fiscal i amb capacitat de governar-se de veres, l’unionisme ataca amb les pensions (ara deficitàries a tot l’Estat tal com constata el buidatge que el govern de Rajoy fa de la bústia de la Seguretat Social) i amb la Catalunya fora de la UE i isolada econòmicament.

A aquest discurs, insuficient perquè el PP eviti perdre un terç dels seus 19 escons actuals segons els sondejos, s’hi han afegit pronunciaments de grans empresaris. La patronal catalana està dividida, però l’espanyola ataca el procés i les de la banca i les caixes -on s’integren amb un paper actiu CaixaBank i el Banc Sabadell- avisen que, arribat el cas, marxaran, i es posicionen a favor de “l’ordre constitucional”.

Sense l’aval del consell del Banc

Ahir seguia, aplaudit pels portaveus del PP, que negaven pressions, el degoteig d’empresaris implantats arreu d’Espanya contra una República Catalana. S’hi afegien tres veus destacades del món econòmic. D’una banda, els líders de CCOO i UGT, Ignacio Fernández Toxo i Cándido Méndez, respectivament, i, de l’altra, una autoritat potent i, sobre el paper, independent i encarregada de regular el remogut mercat bancari: el governador del Banc d’Espanya, Luis María Linde, promogut al càrrec per l’actual govern espanyol el 2012 i amb tres anys de mandat al davant. En unes declaracions que ni el seu equip preveia i que van valer-li crítiques a Catalunya va afirmar que el “risc de corralito ” i de sortida “automàtica” de la UE eren evidents per a Catalunya si era independent sense el vistiplau espanyol. El governador va afirmar que les “tensions greus” que ocasionaria una secessió unilateral podrien dur a situacions com les viscudes a Grècia o a Xipre, tot i que les va considerar “altament improbables”. L’andanada li va costar la crítica de Guillem López Casasnovas, conseller del Banc d’Espanya, que va deixar clar que la posició de Linde era “personal” i “inoportuna” en el cas del supervisor. En declaracions a aquest diari va indicar que les seves paraules “no ajuden a tranquil·litzar ningú, posen pressió i van contra la cerca d’acords”.

El PP sí que va secundar Linde. “És el que hi ha”, deia satisfet el seu portaveu, Pablo Casado. I és que no hi ha debat en què Xavier García Albiol, el seu candidat, no citi un document del Consell Assessor per a la Transició Nacional que parla del corralito. Segons ell, és l’evidència que hi serà, però en realitat l’informe explica que això podria passar si Espanya fos agressiva amb el nou estat i que el corralito és, com queda palès, “un argument dissuasori”.

Per a Linde el procés crea “incerteses” i per això va secundar la patronal de bancs i caixes per dir “coses molt òbvies” en relació a una “inseguretat jurídica” que Artur Mas garantia diumenge a l’ARA que no es donaria. Linde va evitar entrar al debat “abstracte” sobre la viabilitat d’una Catalunya independent.

Podem, equidistant

Ahir el president de la Generalitat va criticar el governador per fer declaracions “immorals” per satisfer el PP i “mantenir la cadira”. Unió va considerar plausible el corralito. CDC demanarà al Congrés que Linde i el ministre d’Economia, Luis de Guindos, compareguin per explicar les seves pressions als agents econòmics. De Guindos participa des d’ahir en un road show a Londres, Nova York i Washington per captar inversions i, alhora, advertir del “fracàs” del procés i del “risc” d’un pacte PSOE-Podem. A tomb del corralito, el líder de Podem, Pablo Iglesias, va ser l’únic dels espanyols a carregar contra Linde. Després de desmarcar-se de les “botifarres” que Mas vol fer als que fomenten el discurs de la por, va carregar contra les amenaces “apocalíptiques” dels sectors econòmics.

Qui, a diferència de Linde, va entrar en el debat de fons van ser els líders dels grans sindicats espanyols. Ja van ser crítics amb l’Estatut fa deu anys perquè defensen el marc estatal de relacions laborals i la caixa única de la seguretat social, però ara l’aposta, el desafiament per a ells, és més gran. Toxo va dir que no hi ha cap “avantatge” en l’estat català “sinó tot el contrari” i Méndez va apostar per mantenir “els instruments de cohesió social”. Tots dos van demanar una reforma de la Constitució per acomodar Catalunya sense més concreció.

Les diferències als sindicats hi són. L’anterior líder de CCOO, José María Fidalgo, participa avui mateix en un acte de la plataforma espanyolista Libres e Iguales, animada per la FAES, contra el procés i en què s’advertirà que “entre la democràcia i la seva negació no hi ha terceres vies”. CCOO i UGT de Catalunya, com en els temps de l’Estatut, sortien ahir, en canvi, a matisar la central i recordaven el seu compromís amb el dret a decidir. De fet, quadres dels dos sindicats participen en la campanya de Junts pel Sí.

L’independentisme ha sumat adhesions “de butxaca” i l’unionisme usa per frenar-lo el mateix instrument, amb el potent additiu de la por. “No volem que Catalunya se suïcidi”, deia Margallo escalfant el debat de demà amb Oriol Junqueras d’ERC. Un debat que pot marcar el final de la campanya i en què la UE i l’economia seran centrals. Una economia catalana que, malgrat el rebombori polític, emet senyals positives com ara el rècord d'inversió estrangera, que contrasta amb les amenaces de fuga de capitals.

Més continguts de