Barcelona comença a resoldre l’enigma de les municipals

BarcelonaBarcelona votarà el maig del 2019 en les eleccions municipals amb més incògnites. Tot i que la majoria de partits han celebrat primàries, fins dilluns només Ada Colau tenia garantit gairebé al 100% ser candidata. El canvi a Esquerra perquè el candidat sigui Ernest Maragall, i l’anunci de Manuel Valls, que dimarts comunicarà la seva fórmula per als comicis, serviran perquè la resta de partits acabin de configurar els caps de cartell.

Poques vegades els partits han trigat tant a escollir candidats, i en el cas barceloní hi conflueixen diversos motius. Per començar, la dinàmica nacional: els alts i baixos polítics i la marxa del Procés influeixen en la tria per a Barcelona. Lligada a això, la segona raó: l’exploració de canvis en l’estructura dels partits que tradicionalment han governat a la ciutat. En el flanc independentista, la configuració de Junts per Catalunya i el destí de les primàries promogudes per l’ANC i Jordi Graupera han remogut l’ambient fins al punt que ERC ha forçat un canvi de candidat; en l’unionista, la tensa espera per Valls fa que els partits aparquin el detall dels seus plans. I encara hi ha un tercer motiu: la tradicionalment anomenada batalla per Barcelona està més disputada que mai. Ada Colau no té la reelecció assegurada i PDECat, ERC i Valls es veuen amb opcions a l’alcaldia.

I tot en un escenari postelectoral que es preveu molt ajustat. Tothom és conscient que ningú no aconseguirà un resultat prou clar per governar còmodament en solitari. Ja ho ha patit Colau, amb onze regidors i un mandat de desgast en què ha tingut molts problemes per pactar els grans projectes o, senzillament, tirar endavant els pressupostos anuals -no n’ha pogut aprovar cap per la via negociada-. Els comuns, que van arrabassar l’alcaldia a CiU amb una campanya electoral de màxims, tenen al davant un final de mandat complicat a causa de la dificultat de trobar aliats i de les crítiques que ja els fa l’oposició per problemes com el repunt dels delictes o el fet que no s’hagin assolit les xifres de construcció de pisos públics promeses, per exemple. Colau no ha trobat socis per tirar endavant projectes com la funerària pública o el tramvia, però tindrà, això sí, èxits importants per exhibir, com la recentment encarrilada obligació de reservar el 30% de les noves promocions d’habitatge a pisos socials, o la feina feta contra els pisos turístics il·legals. L’últim baròmetre municipal, de fet, situava l’alcaldessa revalidant còmodament el càrrec per davant d’ERC -encara amb Bosch com a candidat-, que quedava com a segona força després d’haver-se situat, en l’edició anterior de l’enquesta, per davant dels comuns.

Durant aquest mandat i sota el lideratge de Bosch, ERC ha topat durament amb els de Colau ja des de l’inici, quan els republicans no van acceptar cap de les propostes per entrar al govern municipal i van preferir marcar perfil des de l’oposició.

ERC ha canviat de candidat d’acord amb les enquestes internes, que diuen, bàsicament, tres coses: que a Maragall el votarà més gent que a Bosch, que de tots dos el primer és l’únic que pot rivalitzar electoralment amb Colau i que és un candidat més pròxim als comuns. Aquesta última qüestió pot acabar sent essencial en un context de tanta polarització política.

Tenir un alcalde republicà és clau, segons fonts d’ERC, per al futur del procés sobiranista. Però encara més ho és tenir un govern republicà. La federació de Barcelona serà sobirana a l’hora d’escollir les aliances postelectorals, com ja ho va ser el 2015, quan Bosch va preferir optar per quedar-se fora del govern i aplicar una oposició dura a Colau. En la nova estratègia d’Esquerra és prioritari “ampliar la base sobiranista” i, per fer-ho, considera que les aliances amb els comuns seran importants. Amb Maragall entenen que serà més fàcil pactar-hi.

Per això ERC rebutja la llista unitària, i les altres opcions independentistes buscaran representar la transversalitat. A l’espera que les primàries impulsades per Jordi Graupera i l’ANC es concretin, el dubte està en el candidat de Junts per Catalunya. Fonts de JxCat asseguren que seguiran “insistint” a fer una llista unitària a Barcelona, perquè consideren que és la via més segura per arrabassar l’alcaldia a Colau. Tot i això, fa temps que busquen candidat. Ara per ara, la cap de llista oficial del PDECat -que forma part de JxCat- és Neus Munté, que va guanyar el procés de primàries a Barcelona. Tanmateix, ella mateixa s’ha mostrat disposada a no liderar la llista si és per ampliar la base electoral. En aquest punt apareix l’actual delegat del Govern a Madrid, Ferran Mascarell, i des del seu entorn admeten que està disposat a fer un pas endavant. “Fa temps que treballa en el projecte de ciutat, i si arriba el moment podria presentar-se com a alcaldable”, afirmen. També s’han sondejat perfils més mediàtics, fora de l’àmbit de la política, que han declinat implicar-se en el projecte. Un altre dels dubtes és el nom: fonts de JxCat asseguren que l’opció de presentar-se com a Crida per la República està descartada si acaben competint amb ERC.

En el flanc independentista, la CUP encara ha d’escollir el seu candidat a l’alcaldia després que María José Lecha, que va ser alcaldable en les últimes municipals, deixés el consistori, aquest any, per començar el seu procés de jubilació.

Valls marcarà l’unionisme

En el bloc unionista, el més calent també és a l’aigüera. Quan dimarts Valls confirmi, com s’espera, que serà candidat a l’alcaldia, s’haurà de definir com Cs encaixa en aquest moviment. Tot i que el partit d’Albert Rivera va apropiar-se de la figura de l’ex primer ministre francès, la voluntat de Valls de fer-se una llista a mida l’ha distanciat del partit taronja. Un cop resolta aquesta incògnita, el PP definirà qui encapçalarà una llista que des del 2003 abandera Alberto Fernández Díaz. De moment, ell no s’ha descartat com a candidat, però són diverses les veus al partit que donen per fet que ja no repetirà al capdavant de la formació. El PP busca algú amb rellevància que pugui competir amb Valls -sobre la taula hi ha els noms d’Andrea Levy i Esperanza García- però de moment no ha aprofundit en cap opció.

El PSC, tot i haver triat en primàries la repetició de la candidatura de Jaume Collboni, tampoc queda fora del ball. Algunes veus del partit demanen fer un moviment com el que ha protagonitzat ara ERC i trobar un nom nou perquè els socialistes, que ara tenen quatre regidors, disputin l’alcaldia.

Queden vuit mesos per a la batalla de Barcelona i la majoria de candidats estan per definir. Amb Maragall al capdavant d’ERC, el moviment de Valls farà que totes les peces es comencin a moure com fitxes de dòmino caient.

Maragall: “És una proposta que no es pot rebutjar”

Després que Alfred Bosch formalitzés divendres la seva renúncia a encapçalar la llista d’ERC a les eleccions municipals de l’any que ve a Barcelona i assenyalés Ernest Maragall com a relleu, l’encara conseller d’Exteriors va explicar ahir, en les seves primeres declaracions després de l’anunci, que aquesta és “una proposta que no es pot rebutjar”, tot i que va afegir que necessita uns dies per valorar-la abans de fer el pas. Maragall va remarcar que el seu cap ja “ha començat a processar Barcelona” i que ara ha de definir el projecte que es proposa tirar endavant i mesurar el que suposa en termes d’exigència i dedicació. Té previst anunciar la decisió la setmana que ve.

Pel que fa a una possible llista independentista unitària per concórrer a Barcelona, com proposa el PDECat, Maragall va defensar ahir que “no entendria cap altra cosa que no fos un projecte de ciutat” i que està “disposat” a parlar amb tothom que vulgui coincidir amb aquest projecte.