NOVA ETAPA

Consulta i full de ruta, indissociables

Els juristes i politòlegs consultats per l'ARA consideren que no es pot abandonar la via del referèndum i aconsellen ser flexibles amb el termini de 18 mesos que s'ha fixat el Govern per assolir l'estat independent

1. Cal tornar a posar el referèn-dum al centre del debat polític?

2. És viable acabar el procés en un termini de 18 mesos?

Laia Bonet, jurista

“Qualsevol solució passa per la via de l’acord bilateral”

1. Els problemes actuals entre Catalunya i Espanya no es resoldran amb una solució a 17, sinó que haurà de passar en qualsevol cas per la via de l’acord bilateral. La reforma constitucional és imprescindible, però no com a objectiu per si mateix, perquè no resoldria el contenciós entre Catalunya i Espanya. El referèndum pot ser una bona eina per testar la necessitat de buscar i trobar una solució i per forçar a seure a negociar els que neguen tot diàleg i negociació. A l’estil canadenc i quebequès, amb una llei de claredat que no només fixi les condicions del referèndum, sinó que també obligui les parts amb el resultat, sigui quin sigui. Amb el benentès que fins i tot si guanyés el no, la resposta no podria ser l’ statu quo.

2. El termini de 18 mesos potser val per al relat, però no per als fets. Perquè si el que es pretén és fer en 18 mesos la independència unilateral, el termini no servirà. El flirteig amb la unilateralitat pot fins i tot ser una manera vàlida de posar la pressió a l’altra part per forçar-la a negociar. Però no per fer efectiva la independència unilateral. Fins i tot crec que facilitaria la sortida del referèndum si s’elimina aquesta carpeta de la negociació de la investidura espanyola. Perquè la dinàmica partidista de la investidura impedeix afrontar la qüestió amb seriositat, que seria més fàcil d’abordar sense la pressió del termini.

Jaume López, politòleg

“És un error percebre la consulta com un pas enrere”

1. El referèndum no ha deixat mai de ser un element fonamental de la reivindicació sobiranista, no ha quedat obsolet perquè hi hagués unes eleccions el 27 de setembre que una part dels partits polítics consideraven plebiscitàries. Així, és un error percebre la demanda de la consulta com un pas enrere, ja que només ens en sortirem si internacionalment queda molt clar que la via unilateral és l’últim recurs. El referèndum sobre la independència no s’ha d’abandonar mai, és una cosa que està per fer i que es pot concretar tant amb un oferiment per part de l’Estat com en un plebiscit sobre la Constitució catalana de la nova República. En relació a això, el consens social entorn de la consulta cal que es traslladi també al procés constituent. Fins ara, el dret a decidir era entès només com el referèndum. Però va més enllà. El dret a decidir és la base d’un procés que hauria d’implicar decidir sobre tot, és a dir, sobre els components bàsics sobre els quals s’ha de bastir la Catalunya del futur.

2. Per tirar endavant projectes cal fixar-se terminis i calendaris. Ara bé, els 18 mesos no es poden convertir en una trampa per als promotors del procés independentista. En els mesos que queden es pot avançar molt, però si les dificultats, ja sigui internes o externes, impedissin complir aquest calendari, cal tenir present que ningú ens l’exigeix. Hem de pensar que, a Escòcia, en un escenari d’independència negociada amb Londres, es plantejaven un termini de 18 mesos entre el referèndum i la independència. Catalunya, tenint en compte l’actitud de l’estat espanyol, ho té sens dubte més difícil.

Salvador Cardús, sociòleg

“Tornar al dret a decidir no és una via per ampliar majories”

1. Molt clar: no. El dret a decidir és un estadi que la meitat del país ja ha superat, que vol la independència. Seria una reculada no estratègica sinó tàctica per a alguns partits que pretenen pescar electors de l’espai del Sí que es Pot. Tornar al referèndum no és una via per ampliar majories. Seria tornar a la pèrdua de temps de l’autonomisme i fer pessigolles a una esquerra que vol seguir a Espanya i que vol un referèndum [ofert per l’Estat] que no arribarà mai. També es parteix d’una creença errònia que és pensar que tots els indecisos són d’esquerres, com si tot l’espai de centredreta ja hagués decidit si independència sí o no. És molt decebedor pensar que després d’haver arribat fins aquí es pensi a fer passos enrere.

2. Els 18 mesos són un compromís polític i públic amb la ciutadania. Està bé que els que lideren aquest procés cap a la independència es posin terminis, serveixen per organitzar la feina. També penso que és factible i viable fer la independència en aquest temps. S’ha d’estar preparat perquè no se sap quina serà la reacció de Madrid i internacional. Poden passar coses que accelerin el xoc institucional. Si d’aquí 18 mesos no passa res i es diu que s’ha d’esgotar la legislatura, el Govern haurà d’explicar molt bé què falta per culminar el procés [en estructures d’estat] i preparar-se per al resultat a les urnes.

Jordi Muñoz, politòleg

“El referèndum no pot ser una estratègia dilatòria”

1. El referèndum mai no hauria d’haver sortit del centre del debat polític. D’una banda, és una reivindicació democràtica que compta amb un amplíssim suport de la societat catalana. De l’altra, els referèndums són la manera com es resolen qüestions d’independència en contextos democràtics. És el cas del Quebec o d’Escòcia, entre d’altres. Un referèndum acceptat per la majoria permetria un debat serè i aprofundit sobre els avantatges i inconvenients de la independència i de la pertinença a Espanya, i generaria una decisió acceptada per la immensa majoria de la ciutadania. Tanmateix, el debat sobre el referèndum no es pot plantejar com a estratègia dilatòria. Fa prou temps que en parlem, i la majoria pro referèndum és prou sòlida perquè les institucions catalanes no acceptin un no per resposta per part de l’Estat, i posin en marxa tots els mecanismes per dur-lo a terme de manera efectiva, amb tots els ets i uts (i no un procés participatiu com el del 9-N). És un compromís que la societat civil hauria d’exigir de les institucions.

2. El sobiranisme viu una mica obsessionat pels terminis, i no són el més rellevant. És prou complicat tot plegat per afegir-hi restriccions addicionals. És important no eternitzar i deixar podrir els debats sense oferir solucions, però una obsessió excessiva amb els terminis pot ser contraproduent. Si aquest termini o qualsevol altre és factible ho diran els esdeveniments, però això és relativament intranscendent. El que és important és el què: el projecte polític independentista ha de poder-se materialitzar per vies democràtiques.

Més continguts de