És un general condecoradíssim i amb tota seguretat l’home més ben informat de l’estat espanyol. Però es presenta amb l’actitud que tindria un tiet que ha vist tant de món que et podria portar a dinar en una fonda amb tovalles impecables i explicar-te mil anècdotes de les que estan a l’abast de poca gent. Així és Félix Sanz Roldán, director del CNI des de fa set anys.

Parlem del general perquè ha vingut a Barcelona a fer un exercici de “transparència” que es veu que ara fan els serveis secrets espanyols seguint consells d’entesos nord-americans.

"Fem a Catalunya el mateix que a Castella-la Manxa"

La cita és al Cercle d’Economia, i a primera fila Sanz Roldán hi troba representants tan variats de la societat catalana com el notari López Burniol, l’exdiputada Anna Balletbò, l’exdirector de Seguretat Ciutadana Miquel Sellarès -l’home que diuen que voldria ser el seu homòleg a Catalunya si Catalunya tingués serveis secrets- i l’ex primer secretari del PSC Pere Navarro, vivament interessat en el tema de la coordinació entre països.

El 'poli bo' de la seguretat de l’Estat

Abans de veure Sanz Roldán, sabíem que el CNI té fama de coordinar-se bé amb altres. Almenys a Catalunya, és el poli bo dels cossos de la seguretat de l’Estat, amb bon rotllo amb els Mossos d’Esquadra, mentre que el CNP s’hi estira els cabells.

Des del primer moment, el general es fa amo de l’escenari. No sabem si ha fet algun dels cursos de lideratge que s’imparteixen a la fàbrica de xòumans que són els EUA –admet que s'ha format allà en molts àmbits–, però desplega amb tota naturalitat una simpatia combinada amb solemnitat que deu ser allò que en castellà se’n diu ser campechano. Fa bromes i jocs de paraules. “El servei secret té més de servei que de secret”, anuncia. I jura que són hiperdiscrets -“mai deuen haver vist una filtració del CNI”- i que els jutges els collen perquè no es passin més del que és “imprescindible” en el secretisme i en la vulneració de drets constitucionals, com ara punxar telèfons i altres mètodes d’aquesta mena.

No triga gaire a confessar la clau del seu èxit: “Si vaig sovint a trucar a la porta d’un altre cos i sempre demano informació, diran que sóc un pesat. Algun dia hi haig d’anar amb un pernil [entès com a informació que ofereix en lloc de demanar-la] perquè quan em vegin per l’espiell tinguin ganes d’obrir-me”. Heus ací d’on li ve la mania de col·laborar, fins i tot amb els Mossos. Queda al marge el debat sobre la qualitat del pernil en cadascuna d'aquestes visites: hauríem de preguntar què en pensen els que l'han rebut.

El general encadena metàfores, deixar anar informació dosificada d'una manera que et fa creure que estàs accedint a dades ocultes per a la majoria, i juga amb la complicitat de la imatge cinematogràfica de la seva professió cada vegada que li convé, tot i que en altres moments afirmarà amb rotunditat que la realitat no imita les pel·lícules.

S'ho passa bé. És obvi. Només se li escapa l’agror quan parla del “deslleial” Snowden i dels que filtren dades a Wikileaks. Ni hi veu cap gràcia. Com a exemple local del que no es pot permetre de cap manera, afegeix amb aquella alegria que un exagent del CNI compleix dotze anys de presó “per alta traïció, un delicte que no sabia que existia en temps de pau”. I torna a somriure, tan campechano.