PATRIMONI

Cap a la restitució de l’obra inacabada de Torres García

El president Torra vol que els murals tornin al Saló de Sant Jordi

La sala Torres García, amb els frescos pintats pel pintor uruguaià entre el 1912 i el 1928 / FRANCESC MELCION

Quim Torra estava en plena ronda de reconeixement. Era la jornada prèvia a la presa de possessió dels consellers i buscava un espai al Palau de la Generalitat que pogués habilitar com a sala de reunions perquè el despatx del president s’està reformant. La sala Torres García, situada a la planta noble, semblava complir els requisits. Torra contemplava els murals del pintor uruguaià quan, fruit de l’atzar, va entrar a la sala l’arquitecta de Palau. “Precisament et volia venir a veure. Hem de parlar de com fem tornar els murals al Saló de Sant Jordi”.

La restitució de l’obra de Joaquín Torres García és una de les assignatures pendents de tots els presidents de la Generalitat des del final del franquisme. N’hi ha que s’hi han compromès amb més o menys vehemència, però fins avui cap ha acabat de donar el vistiplau a una reforma que planteja diverses complexitats, tant econòmiques com de concepte. Torra ho té entre cella i cella i ja ha encarregat l’estudi del tema. De moment, avui al Saló de Sant Jordi, el lloc on els presidents i els governs prenen possessió, les parets continuen cobertes amb les teles que la dictadura de Miguel Primo de Rivera hi va situar el 1926 per emfasitzar l’espanyolitat de Catalunya.

Un final inesperat

Quan va morir el president de la Mancomunitat Enric Prat de la Riba, l’agost del 1917, Torres García va perdre el seu principal valedor, la persona que li havia encarregat que cobrís de catalanitat la principal sala de l’aleshores edifici de la Diputació del General. El nou president, l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, no li tenia l’estima del seu predecessor i va decidir posar punt final a un projecte inacabat. Entre el 1912 i el 1918, Torres García havia pintat quatre murals: La Catalunya eterna; L’edat d’or de la humanitat; Les arts o Les muses del Parnàs, i Lo temporal no és més que símbol. Està certificat que en va començar un altre –La Catalunya industrial–, però no hi ha esbossos d’aquesta cinquena obra completa que volia projectar. Puig i Cadafalch va rebutjar “l’almoina” de Torres García, que es va oferir a acabar l’obra sense cobrar, i va cobrir amb cortines els murals que ja estaven exposats. Enfonsat, el pintor va deixar Catalunya per anar a viure als Estats Units abans de tornar a l’Uruguai, el seu país de naixement.

Amb Primo de Rivera els seus frescos es van acabar cobrint amb les teles que avui s’exhibeixen al Saló de Sant Jordi. El 1966, la gestió de diversos arquitectes va aconseguir que els murals fossin retirats i restaurats. Se’ls va buscar una nova ubicació al Palau –també s’havien fet gestions per portar-los a un museu– i finalment van acabar ocupant la sala que acabaria portant el nom del seu creador.

“És un tema que caldrà resoldre”, publicava a Twitter la setmana passada el president Torra. I des del Palau es preparen per abordar-lo gràcies als estudis que ja s’han fet en el passat, com el de Núria Llorens, historiadora de l’art. S’ha de buscar una sortida a les teles que actualment cobreixen el Sant Jordi –probablement fora de l’edifici– i decidir si finalment s’hi acaben col·locant els murals de l’obra inacabada de l’artista uruguaià o si s’opta per un projecte diferent.

Més continguts de