El final d'un cicle a Esquerra

Barcelona"Carod-Rovira ha estat una persona molt important per al projecte recent del nostre partit i la seva contribució forma part de l'ADN polític, no només d'Esquerra, sinó d'una part molt important de l'independentisme d'aquest país’. Era la valoració oficial que feia el portaveu d'ERC, Ignasi Llorente, davant la baixa de militant de Josep-Lluís Carod-Rovira. La contribució de Carod és indestriable de l'ADN de l'actual ERC. I el seu adéu del partit és molt més que això: és el final d'un cicle polític per a ERC.

El cicle en què ERC va rescatar l'independentisme de la marginalitat política per conduir-lo a la centralitat del catalanisme a base de buidar-lo d'essencialisme nacionalista per omplir-lo ideològicament. El cicle de la construcció de l'esquerra nacional que més bons resultats va reportar al partit des de la República, per fer d'ERC un partit de govern amb vocació majoritària que va permetre l'alternança a la Generalitat. Però també un cicle de durs enfrontaments interns sovint més personals que ideològics que han acabat suposant una autèntica sagnia per al partit, amb moment àlgid en el convuls congrés del 2008 que va desembocar amb fins a dues escissions, la de Joan Carretero i la d'Uriel Bertran.

El tancament d'aquest cicle i la baixa de Carod, però, esdevé un element més de desorientació de cara al congrés que el partit farà a la tardor (amb superdissabte per elegir president i secretari general el 17 de juny i congrés pròpiament dit per elegir executiva i aprovar estatuts l'u d'octubre). Un procés que ERC aborda amb una direcció interina des de la desfeta electoral del 28-N i el 22-M que en va provocar la dimissió en bloc, cosa que ha fet accelerar els moviments soterrats de ressituació de tropes. L'eurodiputat Oriol Junqueras parteix des d'un lloc privilegiat en la graella de sortida. Però falta encaixar en el trencaclosques noms com els de Joan Ridao, Anna Simó o Oriol Amorós, i d'altres fins ara a la rereguarda com Marta Rovira o Lluís Salvadó. El congrés també haurà de redefinir ideològicament i estratègica el partit, si bé pocs posen en dubte a ERC que el seu espai és l'esquerra nacional transformadora, partidària de la consecució de l'Estat propi de forma gradual, principal llegat de Carod. El debat, esdevé ja ara més de matisos, no per això menys importants, però sí més acotats. Però ERC segueix suspenent l'assignatura dels relleus en els lideratges. Amb la sortida de Carod, s'ha tornat a demostrar.