Cases i cançons més ballables que altres

BarcelonaLa manera d’entomar les celebracions és variable i sol dir alguna cosa del tarannà de cadascú. En l’estrena de la nova seu del PSC, al carrer Pallars del Poblenou, prop de Mediapro, RBA i la Torre Agbar, i just al costat d’un solar abandonat i ocupat a temporades, va sonar repetidament una cançó pop: Our house, de Madness. És una peça dels inicis dels 80, que va tornar a principis del 2000 quan una marca d’electrodomèstics la va fer seva per vendre fogons “amb memòria” i “plaques d’inducció”. De memòria, la festa pel local que substitueix la seu de Nicaragua, en va estar plena. Començant perquè la nova seu, que els socialistes han preferit anomenar “casal socialista”, s’ha batejat amb el nom de Joan Reventós, un dels fundadors del partit. Enmig del llarg discurs sobre la vàlua de Reventós i trencant el mite que fos un perdedor, el primer secretari del PSC, Miquel Iceta, en va deixar anar una de grossa: “No tots els partits poden posar el nom del seu fundador a la porta”. Cleca a l’antic i etern rival dels socialistes, uns convergents ara transmutats sota altres pells.

El despatx d’Iceta

A la segona planta del casal hi ha els despatxos dels capitostos Iceta i Illa, la fundació del partit i les joventuts. I un terrat que és la joia de la corona, on ahir Illa i altres fumadors militants l’estrenaven per fer la primera cigarreta. Des d’allà es veuen tres grues i dues velles torres de fàbriques, una demostració que el Poblenou -o el 22@ i les seves superilles, per dir-ho en argot del segle XXI-és un pastitx encara en transformació, on un xamfrà de cases antigues és menjat per quatre edificis nous de trinca, com més estridents millor. El despatx d’Iceta té una entrada de llum formidable. “Hi va haver una època en què no el volia ningú, aquest despatx, i ara hi haurà bufetades per tenir-lo”, deixava anar, esmolet.

Militants i simpatitzants -i alguns familiars d’empleats del PSC- tafanegen per la nova seu. Als antics treballadors els han obsequiat amb una pedreta de record de l’edifici de Nicaragua. Són unànimes les lloances a la llum, la funcionalitat i l’oportunitat que ofereix el canvi. Des de militants de base fins a històrics com Balmón, Hereu i Montilla s’uneixen a remarcar, com un sol home, el discurs del “recomençament” que brinda la nova seu. Tothom gira full a la pèrdua d’espai -i poder- que significa el trasllat. Durant els parlaments, Iceta, assegut, belluga el tronc en sentir la cançó de Madness com empès per una força superior. També Núria Marín s’agita inquieta, mentre un líder de les joventuts sembla més engavanyat pel moviment. José Zaragoza, durant anys al capdavant dels fogons del partit, no treu els ulls del mòbil, com si tingués alguna feina pendent. I Montilla s’ho mira amb el mateix posat que faria en un bateig o un enterrament.