Catalunya i Andalusia, termòmetres d’Espanya

SevillaL’enemistat entre Pedro Sánchez i Susana Díaz neix primer de la gelosia i després de la ideologia. Gelosia perquè Díaz el va secundar com a noi dels encàrrecs però no com a secretari general del PSOE; ideologia perquè on ella s’alinea amb les tesis de la vella guàrdia (González, Guerra, Chaves) ell es busca a si mateix en el laberint territorial d’un país que mai està tancat. Sí, el president és un supervivent de primer ordre, i va aconseguir el miracle de viatjar del fang a la Moncloa quan tothom el donava per mort, però aquesta vegada no s’enfronta a Susana sinó als veterans de la reserva, gran part dels barons i no pocs militants i simpatitzants, els mateixos que no fa gaire el van encimbellar perquè representava l’espontaneïtat enfront de l’ordre establert.

Pot ser que la carrera política de Díaz ja estigui amortitzada. Pot ser que, com li va passar a Manuel Chaves -que mai hauria volgut abandonar el ministeri de Treball a Madrid per liderar la Junta-, els seus pròxims anys quedin redactats en clau autonòmica. El cas és que ara disposa d’un relat útil més enllà del bipartit i l’auge de les dretes: si juga bé les seves cartes, serà al club dels que volen Sánchez fora i, a mitjà termini, recuperarà les seves opcions electorals.

La qüestió fonamental és esbrinar què vol realment el PSOE. Quin és el seu projecte. En què es diferenciarà de l’espectre més conservador en una era en què la socialdemocràcia ha deixat d’existir i el discurs vira cap als extrems. Cert: Sánchez va voler bastir ponts amb l’independentisme, encara que costi saber si la intenció era resoldre de debò el sudoku o guanyar temps fins al 2020. Malgrat el CIS, el seu discurs ven molt poc en segons quines comunitats. Andalusia n’és el millor exemple: al desastrós regnat de 40 anys del PSOE-A s’hi va afegir la falta de comprensió del diàleg. Resultat: 12 escons per a Vox i un llistat de reivindicacions entre grolleres i absurdes que Juan Manuel Moreno (PP) haurà d’assumir en més o menys grau per esgotar el seu mandat.

Catalunya i Andalusia han actuat sempre com a termòmetres de la salut d’Espanya per un motiu fonamental: sent dos petits països diferents, estan alhora profundament emparentats per la genètica. Avui estan lluny: ni Maragall governa al nord ni Chaves governa al sud. On Sevilla demana igualtat, Barcelona reclama un referèndum. Per motius insondables, Sánchez ho ha fiat tot a una sensibilitat sense tenir en compte l’altra. Potser no se’n sortirà.