ANDALUSIA

Catalunya no és el problema de Susana Díaz

El PSOE andalús no s’hi ha deixat 14 escons per haver menystingut la qüestió catalana, els perd pels costos de la corrupció i el nepotisme

Després de la victòria més dolorosa de la seva carrera política, Susana Díaz va esbossar una breu reflexió: “Estava equivocada, Catalunya té la culpa del meu fracàs”. El missatge, aparentment compungit, contenia una crítica subterrània al seu company, enemic i president del govern espanyol, Pedro Sánchez, partidari del diàleg amb l’independentisme. En aquesta qüestió, Díaz pertany a la vella escola socialista, poc amiga de retocar la Constitució i defensora a ultrança del principi d’igualtat entre territoris, però en la seva sagnia de vots batega el càstig per no haver-se explicat bé o, senzillament, per pertànyer al mateix partit que Sánchez.

El PSOE andalús, que ha promès sotmetre’s a un període de reflexió que en cap cas passarà per la dimissió de l’actual equip gestor, no disposa actualment de la connexió amb el PSC que sí que exhibia, per exemple, l’expresident Manuel Chaves, promotor en el seu dia, al costat de Pasqual Maragall, d’un eix estratègic Catalunya-Andalusia. La missió oficial era “convertir-se en referent de l’Espanya de la diversitat”. Tots dos coincidien llavors en la idea que cada comunitat rebés recursos de l’Estat en funció de la seva població, tot i que Maragall ja aspirava (paradoxalment) a lliscar a poc a poc cap al règim fiscal del País Basc i Navarra.

L’eix, formulat el 1999, va quedar en no res, però encara existiria un altre punt d’unió, aquesta vegada més sibil·lí. L’Estatut dissenyat pel primer tripartit (2006) i recorregut davant del Tribunal Constitucional pel PP inspiraria passatges sencers de la reforma estatutària materialitzada a Andalusia el 2007. Aquesta última, curiosament, no va ser sotmesa a cap tipus d’escrutini des de Madrid. Aquells dies van suposar la ranera d’una sintonia nord-sud que Díaz no ha tingut amb Miquel Iceta. La Catalunya que la presidenta de la Junta imagina té més a veure amb la de l’expresident de la FECAC Francisco García Prieto que amb la de Maragall, l’actual PSC o qualsevol dels dirigents que vinguin darrere seu.

Els costos de la corrupció i el nepotisme

En qualsevol cas, el PSOE andalús simplifica l’assumpte. No s’hi ha deixat 14 escons per haver ignorat o menystingut la qüestió catalana, els perd per un conjunt de circumstàncies en què caben paraules com corrupció, cansament, incompetència, nepotisme, negligència, mediocritat i paràlisi. El PP també ha patit, si bé en un cas el càstig de l’electorat ha sigut l’abstenció i en l’altre el transvasament a la ultradreta de Vox. ¿Podria haver suavitzat Díaz la fuetada enarborant la bandera espanyola? Podria, però hauria sigut una pirueta fantàstica, ja que les seves últimes maniobres de màrqueting han anat just en sentit contrari: Andalusia com a principi i final de totes les coses, en la línia del nacionalisme soft de Coalició Canària o l’extint Partit Andalusista, absent per primera vegada en unes eleccions autonòmiques.

El problema de Díaz és que ha esgotat el rodet. La seva il·lusió era a la Moncloa i la seva consolació a Sevilla. Al final perd les dues places i fa bo el refrany: qui molt abraça poc estreny.

Més continguts de