OPINIÓ

La Catalunya que volem els empresaris

Vuit anys després de la creació de FemCat, i davant la cruïlla històrica en què es troba el país, l'associació d'empresaris aposta per avançar cap a un nou marc polític que no vagi en contra de l'economia i la societat catalanes, i proposa buscar-lo des d'un "ampli consens", "sense por" i "sense renunciar a les màximes quotes d'ambició col·lectiva"

S'ha parlat molt aquestes darreres setmanes sobre el posicionament del teixit empresarial davant les circumstàncies polítiques i econòmiques que estem vivint. És evident que la resposta a aquesta qüestió no pot plantejar-se des d'una òptica estrictament empresarial o econòmica, ja que, al cap i a la fi, cada empresari té, també, (com qualsevol altra persona) el seu biaix cultural, sentimental i polític. Malgrat això, des de FemCat creiem que cal remarcar alguns aspectes que, consideracions polítiques al marge, tenen molt a veure amb el que està passant.

L'estratègia de desenvolupament econòmic adoptada pels successius governs de l'Estat i per les seves estructures administratives en els últims 30 anys no ha anat en la direcció dels interessos i les característiques del teixit productiu català. Darrere d'aquesta realitat hi ha un model de desenvolupament, més o menys explícit segons els moments, que tendeix a veure la realitat econòmica de l'Estat amb un únic pol, Madrid, del qual totes les altres coses han de ser subsidiàries. Possiblement aquesta visió ha aportat alguns elements positius (desenvolupament de grans empreses tractores, sectors estratègics regulats, capacitat per créixer a Llatinoamèrica...), però esdevé molt negativa per a Catalunya quan es planteja de manera excloent respecte a altres models de desenvolupament.

Són una conseqüència directa i clara d'aquest fet les polítiques d'inversió en infraestructures que han provocat situacions esperpèntiques com la manca de sortida per a la via ferroviària dels ports de l'arc mediterrani, l'estat deplorable de l'A-2 a Girona i la manca de gestió individualitzada de l'aeroport del Prat, per posar alguns exemples concrets. Però també en són conseqüència algunes coses menys visibles però no menys importants a llarg termini, com les prioritzacions en polítiques d'innovació, en matèria educativa i de formació professional i en polítiques de suport a la indústria productiva. Sense negar que s'hagin pogut fer algunes coses positives, podem dir clarament que en totes aquestes qüestions les polítiques de fons de l'Estat no han donat resposta a les necessitats del nostre teixit productiu de base industrial i exportadora i, en alguns casos, hi han jugat clarament en contra.

Fruit d'aquesta visió de fons sobre el model econòmic i de molts altres factors de caràcter més estrictament polític, s'ha establert un sistema d'ingressos i despeses fiscals ineficient per al conjunt de l'Estat i molt negatiu per a Catalunya: els desmesurats nivells de dèficit fiscal durant un període de temps tan perllongat són insostenibles. I són insostenibles no només per una qüestió de justícia en el repartiment de l'esforç fiscal entre els ciutadans de diferents territoris, sinó també per la seva ineficiència pel que fa a la capacitat de seguir generant creixement econòmic: si no es reinverteix una part significativa de l'esforç fiscal de les zones més dinàmiques a fomentar aquesta capacitat per créixer, s'acaba ofegant-les a base de minar la seva competitivitat. Catalunya no podrà seguir competint amb èxit al món amb països que sí que dediquen una part significativa de l'esforç fiscal de les persones i les empreses a realimentar positivament la seva capacitat de generar riquesa. No podem tenir, en definitiva, nivells impositius de país nòrdic i nivells de despesa fiscal productiva de país subdesenvolupat.

En el context global de l'economia, la competitivitat està cada vegada més relacionada amb aspectes que no depenen només de les empreses i que requereixen un gran alineament d'estratègies entre el sector privat i els governs. En un país de base industrial i exportadora com el nostre, les polítiques d'educació, innovació, transferència de tecnologia, formació professional i internacionalització i, simplement, l'existència de polítiques industrials esdevenen imprescindibles per garantir el desenvolupament de les empreses i la seva capacitat per competir al món. Si aquestes polítiques no estan ben assimilades o no es disposa dels recursos necessaris per dur-les a terme, per molt que les empreses fem els nostres deures no podrem reeixir a llarg termini. Des de FemCat, i en viatges successius, hem pogut conèixer de prop referents com Finlàndia, Israel i Massachusetts. Totes són societats de primer nivell per múltiples raons i d'acord amb les seves singularitats, però ara sabem que tenen un denominador comú: una col·laboració intensa entre el món públic i el privat, basada en estratègies plenament compartides i el compromís a llarg termini per aplicar-les.

Fins aquí, doncs, els elements que, des del nostre punt de vista, han anat configurant de manera progressiva una realitat econòmica que avui es converteix en cruïlla política. Catalunya és una realitat econòmica que no tindria cap problema per reeixir en el context d'una societat europea oberta i en la qual la llibertat de circulació de mercaderies i persones és una evidència que no té marxa enrere possible. De fet, semblaria que avui Catalunya reuneix les característiques que tothom identifica com a claus per sortir de la crisi: una societat emprenedora i creativa, de base industrial i amb una gran capacitat per obrir-se al món, tant des del punt de vista comercial com d'acolliment de persones i iniciatives.

L'any 2004, quan el grup d'empresaris fundadors de FemCat vam redactar el manifest que ens serveix de full de ruta, ja dèiem "ja es veu que per avançar és necessari donar un nou impuls a les aspiracions econòmiques i socials dels catalans" i afegíem que "aquest nou impuls ha de tenir com a protagonistes l'àmbit polític, però també, i sobretot, els àmbits econòmic i social".

Passats més de vuit anys, i per totes les raons abans exposades, ens sembla evident que el marc en què avui el nostre país es desenvolupa no respon a les necessitats de la nostra economia i que, fins i tot, hi juga sovint clarament en contra. Cal, per tant, trobar-ne un de nou que entre altres coses asseguri l'aplicació eficient dels recursos que generem com a mecanisme clau per garantir la necessària competitivitat i, per tant, la capacitat de progrés futur.

Els empresaris sols no podem decidir quin ha de ser aquest marc. Haurà de ser el conjunt de la nostra societat qui, de manera democràtica, sàpiga dibuixar aquest futur sense renunciar a les màximes quotes d'ambició col·lectiva. I cal fer-ho sense por, des del convenciment que qualsevol solució que tingui un ampli consens en la societat i doni resposta a les ambicions legítimes del nostre país de seguir aspirant a estar entre els més desenvolupats del món comptarà també, sens dubte, amb el suport dels nostres empresaris.

Més continguts de